EL BULLYING NO ÉS COSA DE NENS
Que quelcom s’hagi fet de sempre no significa que estigui ben fet. Que els nens hagin aprofitat al llarg del temps una superioritat física i madurativa per fer mal al més dèbil del grup no vol dir que sigui “natural”.
Moltes vegades es focalitza la responsabilitat en la víctima. “Si t’enfrontessis a ell no et tornaria a passar” “Torna-t’hi i ja veuràs com la propera s’ho pensa”. El problema és que el nen o nena que és víctima no ho és per casualitat. Ho és perquè té un temperament que li dificulta els comportaments agressius.
És com si a un nen diabètic li diem “pensa-hi fort i fes que el teu pàncrees faci insulina”. Oi que no? Doncs un cervell que té un sistema que maximitza l’ansietat quan se sent assetjat no facilita que es respongui amb fermesa a una conducta agressiva. Simplement aquests nens i nenes no poden fer una altra cosa que la que fan. Protegir-se fins que passi la tempesta.
L’assetjament escolar es basa en la desigualtat i la víctima no té la capacitat de capgirar la situació. Quan es detecta un cas s’ha d’actuar, adults i menors. Sense minimitzar-lo. Perquè és més fàcil resoldre el problema quan acaba de començar que quan està instaurat. I perquè si l’agressor guanya perdem tots.
La víctima
Tothom té un temperament que li dóna fortaleses ens uns aspectes i vulnerabilitats en altres. Les víctimes de bullying acostumen a estar en dos tipologies. Les més conegudes son els nens i nenes inhibits i tímids que tenen poc suport social. Però tenim un segon grup que és victimitzat dues vegades. Son nens molt impulsius que tenen un comportament disruptiu i, en ocasions, extravagant que a més son acusats per part dels seus referents de ser els culpables del problema.
Tots ells son nens i nenes que viuen l’escola amb molta ansietat i com a conseqüència tenen dificultat per a desenvolupar habilitats socials que tant necessiten, baixen el nivell acadèmic i poden patir trastorns emocionals que continuïn afectant-los en l’etapa adulta.
L’agressor
L’agressor acostuma a ser un nen (encara que es va incrementant el nombre de nenes) amb baixa autoestima que troba un gran benestar en la sensació de poder que li dona l’assetjament. De cop, ell, que no té un gran concepte de sí mateix, ha trobat un mitjà pel qual es mostra superior davant del seu grup social. I no hi ha càstig que pugui emprar el professor que s’equipari a l’emoció del poder.
Aquest aprenentatge és perillós perquè aquest nen o nena s’ha adonat que davant d’una frustració agredir física o verbalment li fa sentir bé i serà un esquema que mantingui durant tota la seva vida.
Els còmplices necessaris
L’assetjament escolar no existiria si una part del grup no aplaudís i observés divertits i l’altra no es mantingués en silenci. Tot dos grups reforcen el comportament agressor.
I aquí també trobem un aprenentatge preocupant. La racionalització que un nen o nena fa és “si jo he permès que això passés i o no he fet res o, fins i tot, m’he divertit no pot ser que sigui tan greu, perquè jo no sóc dolent”. Per tant el nivell de violència tolerada serà més alt i assumiran patrons agressius com a comportaments normals.
Per reconduir aquestes situacions hem de tenir un compromís total com a societat contra l’assetjament escolar, on escola, mares i pares i, quan calgui, serveis socials, treballem tots conjuntament.