Esther Laso

L'ASSETJAMENT LABORAL. NO EL CONFONGUIS AMB ESTRÈS

“El meu cap em mira malament”, “mai accepten cap proposta meva”, “em sobrecarreguen de treball”, “no tinc recursos ni orientació per fer la tasca que m’han encomanat”. Aquestes són algunes de les diferents queixes de qualsevol afectat o afectada per assetjament laboral. No semblen vivències especialment traumàtiques per a una persona adulta. Però si es pateixen de manera freqüent a la llarga afecten greument la salut física i psicològica.

Encara que l’assetjament laboral és un problema molt present en el nostre entorn laboral no és fàcil d’identificar, ni tan sols per la pròpia víctima, ja que es defineix per conductes habitualment subtils, comportaments que, vistos de manera aïllada, no aparenten l’amenaça que realment representen.

Quan el treballador explica el seu problema les seves queixes semblen banals i, davant la incomprensió del seu entorn, opta per callar i culpabilitzar-se. Acaba assumint que, si se sent tan malament per una crítica o per un comentari despectiu, és perquè és feble i no serveix per a aquest treball. No obstant això, l’assetjament laboral és un problema devastador del qual ningú, per bones competències socials i intel•lectuals que posseeixi, pot sortir indemne.

La conseqüència de patir aquesta situació és desenvolupar una versió més o menys greu del Trastorn d’Estrès Postraumàtic. La persona sent molta ansietat davant de qualsevol lloc, persona o imatge associada al seu treball, esdevenint els agressors el centre de la seva por. La víctima sent la necessitat d’escapar, allunyar-se de tot el que tingui a veure amb la seva feina i pot patir importants atacs d’ansietat o pànic a més de constants mals de cap, sensació de cansament i desesperança pel futur.

Però, com podem distingir un assetjament laboral d’un altre tipus de comportament? Anem a desgranar la definició d’assetjament laboral per analitzar cadascun dels seus criteris.

Continueu llegint «L'ASSETJAMENT LABORAL. NO EL CONFONGUIS AMB ESTRÈS»

NO NECESSITEM HEROIS

Durant els moments més durs de la pandèmia determinats professionals, especialment els sanitaris, van ser qualificats com a herois i heroïnes, per haver d’enfrontar no només el risc de contagi sinó a treballar en condicions molt estressants.

Malgrat que la intenció era l’elogi i l’admiració aquest tipus de valoracions es converteixen en una pesada càrrega per a la persona ja que el concepte heroïcitat porta aparellades unes expectatives com el servei als altres, posar els altres per davant d’un mateix, afrontar obstacles i adversitats amb coratge i valentia i, sobretot, no queixar-se mai de la tasca assignada perquè “la salvació del món” depèn d’això.

Hi haurà professionals que inconscientment s’identifiquin amb el títol i intentin no defraudar a ningú. Com no acceptar aquesta mostra d’afecte? Però no són heroïnes ni herois. Es cansen, es desborden emocionalment, pateixen quan les seves condicions laborals empitjoren i, de vegades, poden culpabilitzar del seu malestar a un client o pacient quan es veuen sobrepassats pel estrès laboral. Perquè són humans i actuen com a tals.

I llavors, quan aparegui el comportament “humà”, que ho farà relativament aviat perquè el cos no està pensat per afrontar un estat d’emergència molt de temps, es convertiran en malvats a ulls dels qui van aplaudir a causa de dos fal•làcies de pensament. D’una banda l’efecte de “mala mare” i per un altre el pensament dicotòmic.

Continueu llegint «NO NECESSITEM HEROIS»