LA INFLUÈNCIA DE LES EMOCIONS EN LA MALALTIA
És habitual escoltar que si et guardes per a tu els problemes acabaran sortint en forma de malaltia, que els disgustos poden acabar en un infart o que una persona amb un càncer mor perquè no ha lluitat prou. El cert és que aquesta creença popular no ha estat mai confirmada per la ciència. Però, què hi ha de cert en la relació entre emocions i malaltia?
Les emocions i la malaltia tenen una relació indirecta a través de dos camins que no son excloents entre ells: la conducta i l’estrès.
Comencem per la conducta. La personalitat és una tendència a sentir i pensar d’una manera determinada. Tot i que influeixen altres factors aquest estil de funcionament marca molt com sentim, com hi pensem i com ens comportem. Una persona que acostuma a desanimar-se amb facilitat i que li falta confiança en sí mateixa difícilment tindrà conductes de salut que requereixen esforç i il•lusió pel èxit aconseguit. Tenim en compte que els hàbits saludables (alimentació no processada, exercici o altres pautes per a problemes més específics) suposen un esforç, aquests tipus de persones és més improbable que es cuidin. I, de fet, és força probable que realitzin conductes contraproduents com l’ús indiscriminat de analgèsics o ansiolítics, que fumin, que mengin productes hipercalòrics buscant la satisfacció immediata o que el seu oci sigui seure a veure la televisió.
És a dir, que el senyor o senyora gestioni mal les seves emocions no li incrementa les probabilitats de una malaltia com, per exemple, el càncer. Però la mala alimentació, el sedentarisme o fumar (i la incapacitat per deixar-lo), derivat del seu estat d’ànim, sí que influeixen, i no poc, en l’aparició d’una malaltia.
L’altre actor en aquesta pel•lícula és l’estrès. L’estrès és un procés fisiològic que apareix quan l’organisme (el cervell) detecta una situació de risc. El procés d’estrès el compartim amb molts animals amb un sistema nerviós avançat. Quan parlem de risc en els animals ens referim a una situació vital (menjar, que ens mengin, un incendi o altra amenaça). Però això canvia quan es tracta del esser humà. Les amenaces poden ser molt variades. No arribar per pagar la hipoteca, la sobrecàrrega en la feina, l’atenció a un familiar malalt, la (no)conciliació familiar i laboral són part de les demandes més comuns que les persones han d’afrontar en la nostra societat i que, quan es viuen com una demanda no assumible, desencadenen el procés d’estrès.
En un primer moment el cos activa el sistema nerviós simpàtic que té com a objectiu principal activar el nostre cos. Els músculs es posen en tensió, el cor batega més ràpidament per nodrir d’aliment els músculs preparats per l’acció, l’estómac redueix la seva activitat ja que hi ha una cosa més urgent i la nostra ment es centra en el problema que ens preocupa. Aquesta activació inicial era molt útil, sense dubtes, quan havíem de sortir corrents d’un incendi al bosc, i encara pot ser interessant quan hem de treure energia per afrontar una urgència puntual, però si es repeteix amb molta freqüència pot ser causa de problemes cardiovasculars entre altres coses.
De fet si la demanda es manté en el temps s’activarà el sistema neuroendocrí i endocrí per contrarestar els efectes desgastadors de l’estrès. En aquesta fase el cos posa en marxa canvis adaptatius que permeten a la persona sentir-se millor (es redueix la taquicàrdia i la tensió muscular i altres efectes derivats del sistema nerviós simpàtic com les molèsties a l’estómac) però que ens fan més vulnerables ja que disminueix l’acció del sistema immune, s’incrementa el colesterol en sang i es redueix el nivell d’insulina en un intent del cos de comptar amb energia constant (greixos i sucre a disposició immediata) per fer front a la demanda externa.
Els efectes psicològics a llarg termini son altres. Si bé en un inici ens sentíem nerviosos i focalitzats en el problema amb el pas del temps ens sentim desmotivats, esgotats, disminueix el desig sexual i comencen a aparèixer símptomes de depressió.
Si les coses no canvien o no ens aturem a temps arribarà la malaltia. Quan i quina? Doncs depèn. Depèn de la nostra genètica i dels nostres hàbits. Si tenim predisposició a problemes cardíacs, no fem esport i ens hem engreixat podem patir un infart. L’infart l’han provocat les emocions? No, però l’estrès mantingut en el temps ha incrementat aquesta possibilitat. El mateix podem dir d’un càncer o la diabetis II.
En resum, les emocions per sí mateixes no esdevenen en malaltia tot i que influeixen indirectament a través de la conducta (com a hàbit tant preventiu com de risc) i els efectes fisiològics del estrès.
Per tant, una situació traumàtica, per dura que hagi estat, o un estat permanent d’estrès no son la causa directa d’un problema de salut i hem de ser molt crítics amb totes aquelles (pseudo)teràpies que afirmen això. És normal que una persona que acaba de ser diagnosticada d’una malaltia greu es senti atreta per aquests tipus de missatge ja que responen (erròniament) a la primera pregunta que es fa el malalt “per què a mi?” Però ni és correcta la premissa inicial ni, òbviament, tractar un conflicte psicològic cura cap malaltia física.
Tot i així és aconsellable tractar la part emocional per 1) sentir-se millor, 2) reduir l’impacte del estrès i les seves conseqüències i 3) evitar que un estat emocional negatiu interfereixi amb hàbits de salut o d’un tractament que requereixi una actitud activa per part del malalt.