LA RUMIACIÓ PER A LES VAQUES
Quantes vegades t’ha passat que has començat a donar-li voltes, i més voltes, a una idea negativa al cap sense arribar enlloc? L’única cosa que has aconseguit és acabar més trist o preocupada o desconfiant de les intencions de les persones que t’envolten. A això, en psicologia, en diem rumiar. Pensar sobre una idea de manera desorganitzada, generant amb això més pensaments negatius.
Sabem que els pensaments i les emocions estan connectats. Que quan pensem en un fet (encara que sigui imaginari) que et genera tristesa, evoca tristesa dins del teu cervell. I quan dic evoca em refereixo al fet que en el teu cervell es posen en marxa tots els canvis neuroquímics associats a la tristesa, especialment la reducció dels nivells de serotonina.
Si és un pensament ocasional l’efecte és a penes perceptible perquè els canvis químics són lents (res a veure amb el tret d’ansietat davant d’un succés imprevist, regulada pel sistema nerviós que en segons ens treu el cor per la boca). Però si acostumem a donar-li voltes a les coses, és a dir, a rumiar els pensaments, estem aconseguint dos efectes negatius:
1) una alteració prou efectiva dels nostres neurotransmissors que pot convertir-se en l’avantsala d’una bonica depressió o trastorn d’ansietat
2) tot el que pensem es fa més accessible per a ser recordat de nou, així que, si pensem molt en els nostres problemes a la feina és més fàcil que quan no parem atenció a alguna cosa concreta la nostra ment recuperi les nostres dificultats laborals.
La ruminació és una de les estratègies del cervell per gestionar l’emoció. El cert és que és una estratègia negativa, no ens ajuda en res però quan forma part de la nostra manera d’afrontar la vida resulta complicat no caure-hi.
Per què rumiem llavors? Quan alguna cosa ens importa molt el cervell la guarda a mà. Com quan posem un enllaç a un arxiu a l’escriptori de l’ordinador perquè ens resulti fàcil localitzar-lo. El cervell ho fa així perquè se suposa que si el tema és important caldrà donar-li una solució i no ens podem arriscar a que caigui en l’oblit (és veritat, després se’ns passa treure de congelador la carn per al sopar que també és una cosa important, però és que el sistema està lluny de ser perfecte).
Diguem que la cosa va així. T’ha arribat un requeriment d’Hisenda (estic segura que el podem classificar com un esdeveniment gairebé traumàtic). No pares de pensar en les possibles conseqüències, a tota hora, a cada minut lliure i, fins i tot, mentre treballes. De fet et costa molt distreure’t del maleït requeriment. El problema no són només les distraccions que han fet que posis malament les dades en dos informes, el pitjor és que et sents malament. Tens una inquietud al pit molt desagradable, hi ha moments en què un imaginari llaç estreny el teu coll, el teu estómac admet malament el menjar i al ficar-te al llit no has parat de donar voltes i quan has volgut dormir era gairebé l’hora de l’alarma del despertador.
Si ho analitzem bé, res del que ha fet el teu cervell et serveix per resoldre el teu problema amb Hisenda (mi querida Hacienda, esa Hacienda mía, esa Hacienda nuestra). Només ha servit per fer-te sentir malament, molt malament.
I és que el nostre cervell es va anar conformant quan els problemes eren senzills i immediats. Fugir d’un foc, lluitar per una presa, defensar una cria. Matar o morir. Córrer o perdre la vida. El cervell que no era un agonies no sobrevivia. Era una època on les criatures tranquil•les no arribaven a veure la llum de l’endemà.
La ruminació és l’estratègia que va desenvolupar el cervell quan les seves preocupacions es mantenien més temps del què estava acostumat i no ha estat realment una de les seves millors creacions, però és el que tenim i és bo que sapiguem manejar-lo.
Què podem fer perquè la ruminació no ens porti a túnels foscos? Als meus pacients sempre els dic el següent: “Pensa per buscar una solució. Quan l’hagis trobat deixa de pensar i distreu-te en una altra cosa”
Us estic llegint la ment. Esther, això és molt més fàcil de dir que de fer. Estic d’acord. De fet estic escrivint aquest article perquè he trigat una setmana a treure’m un pensament que se m’havia incrustat al cap. Que a mi aquestes coses també em passen.
Anem per passos.
-Pensar per buscar una solució: tot problema té una conclusió. Unes vegades perquè ho solucionem (amb més o menys cost) i altres vegades perquè no podem solucionar-ho i hem d’acceptar les conseqüències (ja parlaré sobre aquest punt detalladament en un altre article).
-Hem pres una decisió: ens pot agradar més o menys però hem arribat a una determinació sobre el problema que ens apressa. Doncs ens atenim a ella i no tornem a donar més voltes a l’assumpte.
-Els pensaments apareixen: el meu cervell segueix insistint en el mateix. Normal. Igual li he dedicat dies sencers a trobar una solució, a parlar amb molta gent, a buscar informació sobre l’assumpte. Hi ha un munt de dades lliures i noves a mà! I, és clar, quan no estem concentrats en alguna cosa el meu cervell les recupera.
-Pensar en una altra cosa: ho sé. És difícil. Però és l’única manera d’anar “desactivant” el problema en la nostra memòria. Ha estat molt impactant i és com si el tinguéssim subratllat amb fosforescent groc. Només hi ha una manera de fer-ho menys accessible i és no activant-lo, no pensar-hi. Però l’alternativa no és deixar la ment en blanc sinó distreure’ns amb una altra cosa. Fer activitats que ens entretinguin molt, escoltar podcast, llegir, parlar amb amigues, jugar a la consola. Qualsevol cosa en la qual em sigui relativament fàcil posar la meva atenció.
Aturar la ruminació en el nostre cervell és un aprenentatge costós però us animo encaridament a que ho intenteu. En persones sanes rumiar repetidament, dia rere dia, pot oferir-vos la empenteta que necessiteu per caure en un trastorn (i em vénen al cap particularment la depressió i el trastorn d’ansietat generalitzada que, de veritat, millor no viure’ls) però en persones que ja estan atrapades en un problema de salut mental, sabem que la ruminació només aconseguirà agreujar-lo.
I si sents que has deixat de controlar la teva ment, que encara que posis tot el teu esforç tornes una i altra vegada sobre el mateix tema i notes una recança i ansietat constants que es van intensificant amb el temps pot ser que sigui el moment de sol•licitar ajuda psicològica.