L’estrès posttraumàtic és un estat d’ansietat que apareix després de viure una experiència on la persona ha estat o s’ha sentit en perill (o algú del seu entorn). És un mecanisme de protecció que el cervell posa en marxa per allunyar-te de possibles fonts de risc. Si hem estat atracats el nostre cervell reaccionarà amb ansietat intensa quan tornem a passar pel carrer on va passar. És com si ens digués: “No hi passis. És perillós” i la seva manera de fer-ho és generant una intensa reacció d’ansietat que pot arribar a l’atac de pànic per evitar una conducta que torni a exposar-nos al risc.
Si anem a les definicions acadèmiques, el DSM-V ens diu que per poder diagnosticar un Trastorn d’Estrès Posttraumàtic (TEPT) la persona, o algú proper, ha hagut d’experimentar o observar una situació en què la vida ha corregut perill. Tot i això, en el dia a dia dels professionals de la psicologia identifiquem reaccions que compleixen la clínica d’un TEPT sense que la seva experiència traumàtica hagi implicat un perill vital. Per exemple, és habitual observar-ho en assetjaments laborals de llarga durada, en violència de gènere psicològica, en esdeveniments que atempten contra les nostres bases primàries com una infidelitat matrimonial o una traïció d’un soci en qui teníem la màxima confiança.
Encara que associem el trauma a l’exposició a successos violents com un accident o una agressió, el nostre cervell també identifica com a trauma altres episodis aparentment menys intensos com l’aïllament social (a l’escola o a la feina), enfrontar-se a procediments terapèutics dolorosos (sobretot en menors) o les intimidacions (encara que no siguin contra la vida) entre d’altres. A la pràctica no hi ha fets que puguin ser classificables o no com a trauma. És la interpretació que fa l’individu del grau d’amenaça.
Cada vegada hi ha més acceptació social de la psicoteràpia i va calant la idea que davant d’un problema psicològic és preferible aquesta opció que els fàrmacs. No obstant això, el desconeixement de què és el que ens podem trobar en aquest entorn dificulta que la persona decideixi donar aquest primer, i sempre complicat, pas.
La primera reticència ve de la creença que una psicoteràpia és cara i eterna. L’evidència científica ens diu que no és així. Molts trastorns són resolts en un màxim de tretze sessions i no pocs en menys, especialment els que s’ha consultat per ells poc després del seu inici.
La veritat és que triguem molt en sol·licitar atenció psicològica. Les dades ens diuen entre dos i set anys. De fet, no és infreqüent que davant la pregunta “des de quan estàs així?” la persona contesti que creu que des de sempre. I durant aquest temps el problema s’ha anat complicant i enredant amb altres circumstàncies i trastorns tant psicològics com físics i socials.
Triguem, entre altres coses, perquè abans hem intentat de tot. Fer esport (és saníssim, però, contràriament al que moltes persones asseguren, córrer no te traurà una depressió ni impedirà que la tinguis), millorar l’alimentació (el mateix que es pot dir de l’esport), demanar consell a l’herbolari (millor no dic res) i més del mateix.
L’alternativa predilecta abans d’acudir a la psicòloga sol ser anar a fer un cafè amb una amiga. Aquesta amb qui t’entens tan bé i que després d’haver xerrat amb ella et sents com a nova. I sí, és una activitat molt recomanable per a la salut mental. Però les habilitats comunicatives d’una persona no són equiparables a el coneixement científic d’una psicòloga. No és el mateix.
Pensem que anar al psicòleg és anar a parlar, i sí, es parla. Però es fan més coses. Just aquestes que marquen la diferència entre mantenir un problema i resoldre’l.
L’autoestima és un concepte complex. Podríem definir-la com “quant ens agrada el que pensem de nosaltres mateixes”. I he dit pensem i no “el que som” perquè la idea sobre una mateixa ve matisada (o polida, apallissada, oprimida) pels valors de la societat en què vivim i sobre els quals hem estat valorades a través d’altres ulls prèviament.
L’autoestima ens acompanya des que tenim un incipient “Jo”, al voltant dels dos anys de vida, i es manté en construcció des de llavors. Ara bé, la infància i adolescència és el període més important del seu desenvolupament.
A la primera infància el nostre Jo comença a conformar-se a reflex dels comentaris i valoracions de l’entorn. Si un nen és constantment qüestionat pel seu comportament (en moltes ocasions comportaments normals i esperables en la seva edat i, per tant, poc corregibles per part de la criatura) començarà a gestar una idea de si mateix de maldestre, amb una intensa sensació de culpabilitat i una certa indefensió ja que no s’ha sentit mai amb capacitat per a reconduir la seva conducta tot i les reprimendes o els càstigs.
No obstant això, la nena que ha estat aplaudida pels seus èxits i corregida i orientada amb tranquil·litat en els seus errors començarà la marxa social amb més seguretat en si mateixa i una autoestima més forta.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.