LA CRISI DELS QUARANTA
Quan som joves no sabem què ens depararà el futur però sí que tenim unes expectatives sobre què ens agradaria aconseguir a la vida. Per a la majoria de les persones la dècada dels quaranta és el moment de fer balanç. Hem passat l’equador de la vida i ens plantegem si som on volem estar, si el nostre projecte vital és el que realment desitgem i si podem recuperar algun somni que un bon dia va quedar en un calaix.
Aquest balanç serà positiu si considerem que hem assolit les fites previstes o altres d’equivalents i començarem la nova etapa satisfets i, possiblement, prioritzant aspectes de la nostra vida més personals. És una crisi? No sempre. Però segur que hi ha un replantejament de prioritats. Ens queda la meitat de la vida, amb sort, i ara volem aprofitar-la perquè no sabem quan serà l’última vegada que puguem realitzar una activitat o un desig. Si sempre he volgut tocar el violí o hol faig ara o no tindrà molt sentit fer-ho més endavant quan les meves capacitats cognitives (l’atenció, la memòria) i físiques (vista, flexibilitat muscular) vagin disminuint.
Quan el balanç és negatiu s’uneix a la perspectiva del declivi físic la sensació de fracàs personal. No hem recorregut el camí programat i, el que és pitjor, possiblement ja no hi som a temps per aconseguir-ho. Vivim aquesta situació com una pèrdua i apareixen les emocions típiques del dol. Sentim tristesa pels somnis perduts. Sentim ràbia cap a nosaltres per no haver pres bones decisions o no haver estat a l’alçada. Aquesta ràbia pot estar dirigida cap a altres perquè els considerem responsables del nostre fracàs. Sentim por si la pèrdua d’objectius ens posa en una situació de vulnerabilitat futura que difícilment podrem ja corregir (no poder cotitzar prou anys per aconseguir una pensió per exemple).
La part més difícil és l’acceptació. Les emocions poden ser molt intenses i arribar a paralitzar-nos, fer-nos mirar constantment cap al passat i no ser capaç d’una altra cosa que no sigui llepar-nos les ferides. Per això el procés d’acceptació és summament important. En uns casos haurem de perdonar-nos, si és que en algun moment ens hem equivocat (l’autocompassió s’ha mostrat en els estudis científics com un mecanisme protector davant la depressió). En altres casos haurem de passar de la victimització a la superació. Potser vam ser els afectats de decisions o conductes de tercers (una parella que ens va amargar la vida, un estafador, un cap que va impedir la nostra promoció, un metge que va errar en un diagnòstic). Totes elles han estat situacions molt dures que en un moment donat van torçar la senda del nostre camí. És normal sentir ràbia davant d’elles. Però la ràbia, quan no pot ser dirigida cap a l’objecte que la va produir es torna contra nosaltres influint equivocadament en les nostres decisions. Per això, en aquest moment de crisi, ser capaç de girar full és el primer pas per afrontar la segona part de la vida amb millors perspectives.
Un cop assumida la pèrdua és el moment de remuntar, aprofitar els recursos adquirits, reajustar les expectatives. En definitiva, definir un nou projecte vital realista i, en la mesura que es pugui, motivador. “D’acord, ja no tindré fills. Disposo de tot el meu temps lliure i certs recursos econòmics. A què vull dedicar-los? Em ve de gust viatjar? ¿Muntar una associació de caràcter social?” “Ja no estic en la carrera per arribar als llocs de lideratge de l’empresa. Puc començar a focalitzar els meus objectius en l’àmbit personal i dedicar menys temps a l’empresa o bé dins de l’empresa puc lluitar per millorar les condicions laborals”.
Hem passat una crisi. Important. Dolorosa. Sortirem reforçats si l’aprofitem per definir nous objectius. No objectius qualsevol. Objectius que ens mobilitzin, que ens motivín. Tenim més de 40 anys. Ens coneixem millor que fa 25 quan començàvem amb molts dubtes a triar el que voldríem ser a la vida. Sabem el que ens agrada i el que és important per a nosaltres. És el moment de escoltar-nos i, aquest cop, sense la influència de la pressió social, decidir “què volem ser de grans”. Moure’ns per i pels nostres valors personals.
Es necessita un psicòleg per afrontar aquesta crisi? No sempre. Però seria aconsellable en dos casos:
-si no som capaços de reconduir les emocions inicials del dol. Si no puc perdonar-me per les meves males decisions, si a cada pas que dono se m’apareix la figura de la persona que tant de mal em va fer… En els casos més dolorosos, sobretot aquells que fan referència a qüestions íntimes (anys perduts per la convivència amb un maltractador, renunciar a la maternitat, abandonar la idea de dedicar-me a allò que he estudiat) resulta complicat trobar les claus que puguin ajudar-me a acceptar i seguir endavant.
-si sospitem que estem caient en una depressió. Ho podem intuir si durant diversos dies ens arriben pensaments de pèrdua al cap i ens fan plorar, si pensem més del normal en la mort (especialment si se’ns passa pel cap la idea del suïcidi), si sentim que no valem res i que el futur no té sentit.
En conclusió, els quaranta és una etapa de transició en la qual la sensació de “ara o mai” ens fa replantejar-nos tota la nostra existència. Reorganitzar de forma conscient el nostre projecte vital ens ajudarà a sortir reforçats.
NOTA: quan parlo d’acceptació no estic dient que si es comet un delicte contra nosaltres passem pàgina sense fer res. Parlo d’acceptació d’una situació passada. Si he estat víctima d’un assetjament laboral que em va fer perdre la feina i l’oportunitat d’una carrera laboral d’èxit l’adequat és denunciar-ho i actuar judicialment. Però quan aquest tema s’ha tancat i l’empresa o tribunals ha pres una decisió, quan ja no puguem fer res sobre això, el més aconsellable llavors és acceptar i mirar cap endavant.