QÜESTIÓ DE GÈNERE
8 de març, dia de la dona treballadora. I entenem en aquest cas treballadora com a activitat remunerada, ja que la dona ha treballat per a la tribu des del principi del temps. Perquè a la dona treballar la deixen, el que incomoda és que el seu interès per créixer dins de el món laboral va en detriment de les hores que pot dedicar a la tribu. El que ella no fa o bé el supleix “l’altre” o es paga i quan s’ha hagut de pagar ens hem adonat que és molt car i que és una tasca molt dura.
Per la meva consulta han passat un nombre gens menyspreable de dones que a l’arribar a la maduresa miren on es troben i observen un lloc econòmicament inestable i una certa sensació de buit. Miren cap enrere i veuen un camí ple d’esforços, dies sense dormir i una lluita diària dedicada, per sobre de totes les coses, als altres. I en un moment donat es van preguntar “com he arribat jo fins aquí”.
La ruta de totes, de fet, ha estat força similar. Posem per cas a Míriam (cas i nom inventats) que als 26 anys decideix anar-se’n a viure amb la seva parella Sergi. Els inicis de la convivència són feliços i relativament fàcils. La cura de la casa no és exigent i els dos disposen de temps per gaudir d’un oci comú mentre posen en marxa les seves respectives carreres professionals. I un dia arriba la feliç notícia: seran mare i pare.
Els inicis de la maternitat són molt intensos. Som mamífers i no hi ha situació més evident d’aquest fet que la relació entre mare i nadó. L’amor que es gesta entre ells és físic i gairebé tangible. Que la cura inicial d’un nadó va a càrrec de la mare és indiscutible. Però la cura d’un nadó no ha de comportar la cura de la casa, ni anar a comprar, ni la decoració de la llar. I, no obstant això, “ja que et quedes a casa” és la mare qui acaba assumint una sèrie de tasques que són tangencials a ser mare i que impliquen la cura de TOTS els membres de la família a costa del seu propi temps. I és el moment en què els rols de gènere, si fins llavors no havien aparegut, irrompen en escena per quedar-se, si no hi posen remei entre els principals actors de la pel•lícula (mare i pare).
Però la mare està immersa en un estat emocional intens. No vol separar-se del nadó (els tres mesos i mig de baixa maternal són absolutament insuficients) i la societat l’anima a que no ho faci o que redueixi el que pugui la seva jornada per estar amb el seu fill. Tot el seu entorn sembla confabulat perquè es quedi a casa. A l’empresa ja no se sent tan reconeguda i li posen mala cara quan marxa a la seva hora. Cada vegada que el nadó esternuda o es troba malament no falta una veu que li diu “si poguessis estar tu amb ell aquestes coses no li passarien” i quan explica la seva parella el seu malestar per la conciliació laboral i familiar aquest li diu que pel diners no es preocupi, que si se sent millor redueixi la seva jornada o deixi de treballar que ja treballarà més ell per compensar. I, Míriam, que es troba extenuada pel seu ritme de vida i les seves emocions maternals, sent un fort alleujament davant la perspectiva d’estar més temps amb el seu petit o petita i treure de sobre l’estrès d’assumir tantes responsabilitats.
El menor creix, en molts casos acompanyat d’algun germà o germana, i un dia Míriam es mira al mirall i s’adona que no se sent satisfeta. Que la major part del dia està dedicat a atendre les necessitats de les persones del seu entorn i que ella ha deixat aparcats els seus propis projectes perquè, sense ser-ne conscient, ha prioritzat el benestar familiar … a costa del seu.
Potser Míriam no hagi deixat de treballar però sense la implicació que mostrava al principi. No per falta de ganes sinó perquè ella necessita estar a les cinc a la porta de l’escola i totes les reunions a l’empresa les posen a les sis de la tarda (el tema de la conciliació no és una entrada de bloc, més aviat dóna per diversos llibres) i poc a poc Míriam ha estat relegada a tasques més rutinàries que queden lluny de la projecció professional. Tasques que estan molt lluny de satisfer-la i molt per sota de la seva capacitat laboral.
Un dia, de sobte, és conscient que li queda més d’un quart de segle per jubilar-se però ha estat expulsada de l’accés a llocs rellevants i és llavors quan comença a sentir-se socialment invisible.
No obstant això, mentre pensa que farà per sopar, la seva parella, el pare que té els mateixos drets i obligacions que ella sobre els seus fills i filles, li envia un whastapp per anticipar-li que li han ofert un projecte molt interessant, que potser hagi de passar més temps fora de casa però que és una gran oportunitat i està molt content. Durant el sopar, aquest sopar que ella prepararà, en parlaran. A Míriam li costa estar contenta amb aquesta notícia. La tristesa i la ràbia li deixen poc espai per a emocions boniques.
Míriam no entén com ha arribat aquí. No hi va haver un dia en què ella va prendre la decisió de renunciar. Simplement va passar i ella no va ser conscient del que estava succeint. I ara se sent enfonsada i amb poques possibilitats de recuperar una vida que s’assembli a la què ella va somniar durant els seus molts anys de formació.
Si estàs llegint això i penses que Míriam podries ser tu deixa’m dir-te diverses coses:
-No ets culpable. La societat deixa poc marge per prendre decisions en els moments més crítics de la vida
-Et va faltar ajuda. La maternitat és un aspecte diferent de la gestió d’una llar. Si un fill o filla et demana més a tu el pare pot ocupar d’altres tasques familiars. Si no ho va fer no et culpis a tu ni dirigeixis cap a tu la teva ràbia. Qui va fallar va ser ell que veient-te cansada no va fer tot el possible per arribar abans a casa i ocupar-se del sopar.
-Comparteix la teva tristesa amb tercers que sàpiguen escoltar sense qüestionar-te i aprofita la teva ràbia com un revulsiu per trobar un nou camí. Replanteja les teves metes
-Posa el focus en tu. Prioritza els teus plans. Ningú farà un esforç per equilibrar la balança excepte tu. Però només ho faràs si et convences que aquestes obligacions que has assumit com teves no ho són i només acabaran per esdevenir compartides quan tu les llancis a terra i not’ajupis a recollir-les. Ja ho farà un altre quan s’adoni que tu no ho faràs.
-Però si no trobes la sortida, si penses que la vida ha arribat a un carrer mort demana ajuda professional. Posar en paraules ordenades el que sents ajuda a clarificar la ment.
Míriam, Sara, Joana, Marta o qui vulgui que siguis, no estàs sola. Perquè no vas ser tu. Perquè va ser una qüestió de gènere.