DOL. DEIXAR MARXAR
El dol és un camí en el que hem d’aprendre, pas a pas, a reorganitzar la nostra vida sense la persona que hem perdut. Cadascú camina a diferent ritme perquè el camí no és igual per a tothom. La velocitat no importa. Però és fonamental avançar.
El repte més difícil és acostumar-nos a l’absència de l’ésser estimat. Per això després de la pèrdua sentim necessitat de tocar les seves coses, entrar a la seva habitació o olorar la seva roba. És com si poguéssim mantenir un trosset al nostre costat, com si evitéssim que marxi del tot.
Però el dol precisament implica deixar marxar. Eliminar qualsevol element que pugui fer-nos pensar que aquesta persona encara està entre nosaltres. Els armaris amb la seva roba han de ser buidats; la cadira del menjador ha de ser utilitzada per altres persones; la seva habitació ha de tenir un nou ús.
La “neteja” d’objectes personals durant el dol són moments especialment durs. És l’evidència de que, efectivament, aquesta persona ja no hi és. I, paradoxalment, aquesta constatació, “Ja no està”, és la que ens permet avançar després de la pèrdua.
Cada calaix ple de la seva roba, cada lloc de la casa reservat per a qui se’n va anar, cada habitació sense ús és una imatge que refresca el dolor cada dia i manté el record impedint que superem el dol. Quan mantenim aquests objectes més temps de l’adequat (o costums, com posar un plat a taula o preservar intocable un espai de la casa) alimentem la nostra aflicció i obliguem a que la nostra vida giri al voltant de qui ja no hi és. Just l’objectiu contrari a un dol sa.
I arribarà un dia que, sense pretendre-ho, aconseguiràs divertir-te, oblidar-te durant un dia sencer que ja no hi és, o comprar-te un vestit molt bonic i començaràs a sentir lleugers moments de felicitat. I aquests petits passos, normals i desitjables en un procés de dol, es convertiran en culpa quan vegis l’armari, la seva cadira o l’escriptori amb totes les seves coses.
Potser arribi un moment en què t’adonis que no està bé. Que aquesta roba ja sobra. Que convertir l’habitació en un despatx facilitaria les videoconferències de la petita de la casa. Potser arribi el dia en què sentis que aquesta presència pesa. Però sorgeixen dubtes. Estaria traint la seva memòria? Com afronto un nou comiat? El comiat definitiu. L’últim vincle amb la persona morta.
És molt difícil triar el dia. Per què avui? Per què no deixar-ho per demà? I com ho faig? Abans que la psicologia existís l’ésser humà ja sabia que les ocasions transcendentals es beneficiaven del ritual. Cerimònies en què tanquem un escenari i donem la benvinguda a un altre.
Quan s’ha passat l’ocasió de la “neteja”, el més adequat és realitzar-la en les següents setmanes a la pèrdua, hem de triar una data. La data pot ser un dia assenyalat, per exemple si tenim a prop l’aniversari de la mort (no seria aconsellable “tapar” una data bonica, com un aniversari) però també és perfectament vàlid triar un dia qualsevol que ens vingui bé. I preparar el comiat.
Decideix qui vols que hi participi, si desitges dir unes paraules i, sobretot, planificar bé què fareu durant la jornada (que espais s’han de reorganitzar, quina serà l’activitat de comiat) perquè tots els aspectes que van quedar pendents puguin ser tancats.
No vol dir que a l’endemà la pena hagi desaparegut. Però ara, quan entris a casa, quan tornis d’un sopar on t’ho vas passar bé, quan t’asseguis a llegir relaxadament un llibre en el lloc que més et vingui de gust de la sala no hi haurà res que et recordi que falta algú. I el teu dol podrà avançar.
Perquè una part important del dol és permetre que la persona marxi definitivament.
I, com sempre dic, si les teves emocions són massa intenses, si no et veus capaç d’afrontar aquesta situació tot i que et trobes en ella, demana ajuda professional. Sabem com ajudar-te.