NO EM PROTEGEIXIS. CUIDA'M
Encara que en ocasions els fem servir com a termes equivalents, la protecció i la cura són coses ben diferents.
La protecció és l’acte de salvaguardar algú d’un perill, ocasionalment, a costa d’exposar-se a un cert risc el propi protector. No és un acte bidireccional. No tots podem protegir a altres perquè no disposem de prou força o recursos o riquesa. Aquesta circumstància fa que, quan algú ens protegeix, ens sentim en deute. El protector, de manera implícita, se situa en un o diversos esglaons per sobre de nosaltres.
Curiosament no passa el mateix amb la cura. És més, tenir cura sol ser una pràctica invisible i, fins i tot, desprestigiada. No només moltes persones no agraeixen la cura rebuda, per exemple, per una infermera, sinó que, de tornada, mostren un tracte despectiu com si el fet que algú els cuidi els instal•li en una mena de pedestal. Vaja, que a sobre que cuides a algú, sembla que t’estan fent un favor a tu.
És innegable, donem més importància a la protecció que a la cura. Ara bé, quantes vegades vas necessitar que et protegissin ahir? Segurament cap. Però possiblement vas viure moltes situacions en què algú es va preocupar per tu. Et va preparar un esmorzar. Et va trucar per saber si estaves més contenta. Va recollir els teus fills o filles de l’escola perquè poguessis sortir tranquil•la de la feina. O et va dedicar el temps necessari perquè entenguessis els resultats de l’analítica. Totes aquestes persones et van cuidar. I si ningú ho va fer aposto el que vulguis que, en algun moment, ho vas trobar a faltar.
No obstant això, aquestes atencions, que de vegades és simplement acompanyar sense fer res, queden eclipsades, menyspreades quan hi ha algú que protegeix. La idea ve a ser la següent: tu has de tenir cura de mi perquè l’important sóc jo, que protegeixo. I com ja protegeixo i compleixo la meva tasca, doncs ja no cal que tingui cura de ningú.
La qüestió és que el concepte protecció, que ja hem dit que no és bidireccional i propicia el paternalisme, s’aplica a conductes que no són en realitat protecció. Molts homes assumeixen que protegeixen la seva família perquè porten un sou a casa. Bé, igual la dona, si no hagués d’assumir la cura de tota la parentela també tindria temps per mantenir la família. Altres confonen protegir amb erigir-se com els interlocutors davant tercers quan el que fan, en realitat, és envair l’espai de la persona i ficar-se en les seves decisions, desacreditant-la definitivament.
A les pel•lícules ens han inundat amb la imatge de l’home valent que s’enfronta a tot un exèrcit de dolents com si això fos l’ideal a buscar. Siguem sincers, per a les situacions de risc ja tenim els i les professionals. No necessitem parelles que s’enfrontin a uns lladres i sempre tindré en la meva memòria una notícia que em va impactar sent joveneta, la d’una senyora que va morir al precipitar-se pel forat d’un ascensor quan un veí va intentar “salvar-la” en lloc d’esperar l’arribada dels bombers.
No necessitem un protector. Si arriba el dia en què tinguem algun tipus de problema el més oportú és cridar a qui realment estigui preparat per ajudar-nos. Però sí necessitem ser cuidats i cuidades. Percebre que les persones amb qui convius, amb qui treballes, els teus amics i amigues pensen en tu. Fins i tot les persones més independents se senten reconfortades amb petits detalls.
Per això és important que a l’imaginari social donem el valor i la consideració que es mereixen a les conductes de cura. I que entenguem que poden (i han de) ser exercides per totes les persones. Que és tenir cura que et curin una ferida, però també ho és agrair i facilitar la feina als qui t’estan curant. És tenir cura portar un cafè a aquesta companya que ha de treure un pic de treball i no té temps ni d’aixecar de la taula o no fer excessiu soroll quan et lleves per anar a treballar i la resta de la família segueix dormint.
Qui es creu protector no té cura del altres, perquè ja pensa que està fent una aportació al seu entorn. És més, pensa que la seva aportació és molt més important. Paradoxalment no només no aporta sinó que resta ja que exigeix unes cures, en contrapartida (a no fer res), que ni valora ni aprecia.
Cuidem-nos tots. Els petits gestos diaris, els que queden emmascarats entre la rutina, són transcendentals. No només realitzar-los sinó també reconèixer-los. Com més quotidià més necessari donar-li valor. Perquè la cura diària que t’aporta una persona és el que et permet afrontar el teu dia amb menys càrrega.
M’agradaria recordar aquí a Florence Nightingale, la senyora de la llum, que, centrant la seva tasca en les cures als altres, va millorar les condicions sanitàries dels ferits a les batalles, va instaurar la infermeria com a professió i va iniciar l’aplicació de l’estadística en medicina. Poques persones a la història van donar el valor que mereixen les cures com ella.