El coronavirus ens ha portat canvis a la nostra societat que semblaven impossibles només uns dies abans que comencessin. Entre les noves conductes que hem incorporat està l’exhaustiu i freqüent rentat de mans. Aquest gest, necessari per evitar infeccions, en algunes persones pot derivar en una patologia psicològica anomenada Trastorn Obsessiu-Compulsiu.
I, tot i ser un tema menor dins de la situació que estem vivint, no he pogut evitar, des que observava en tot moment les contínues imatges d’intensos rentats de mans i fregues amb hidroalcohol, que l’ombra de l’TOC planava sobre nosaltres.
Perquè el TOC no mata però fa la vida bastant insofrible; així que si podem evitar portar-nos de record de la pandèmia aquest incòmode company de viatge, això que ens estalviem.
Què és el TOC? És un trastorn d’ansietat en el qual la persona que el pateix fa conductes (comprovar moltes vegades que ha tancat una porta, ordenar els bolígrafs del despatx per grandària, trepitjar en el centre de les rajoles de la vorera quan camina pel carrer o, el gran clàssic, rentar-se les mans fins a l’extenuació) i fa aquestes conductes amb l’objectiu d’evitar un mal (aquest mal pot ser alguna cosa indefinida o molt concreta com, segur que us imagineu, contagiar-se d’un virus).
No és difícil suposar que si en condicions normals la por a un possible contagi és una por bastant habitual ara que aquesta por està sustentada per una realitat objectiva és esperable que tant la gravetat dels que el pateixen com la pròpia incidència del trastorn es dispari.
Però, on està ara mateix la diferència entre un rentat de mans preventiu i necessari i el TOC?
Després d’uns primers dies de desconcert per les imprevistes conseqüències del coronavirus s’ha donat pas a un altre tipus d’emocions com l’avorriment, l’ansietat o la tristesa. Quan algú expressa el seu malestar moltes persones responen que mentre els nostres avantpassats van lluitar en guerres a nosaltres només se’ns demana quedar-nos a casa i que no tenim dret a queixar-nos. Però aquesta comparació és tramposa. Quan ens passa alguna cosa no ho comparem amb la pitjor de les circumstàncies possibles. Qui rep un diagnòstic de càncer no pensa que hauria estat pitjor un ELA. Valorem el que ens passa en funció de les expectatives que teníem sobre la nostra vida. I quedar-nos a casa té moltes implicacions en aquestes expectatives. Esportistes que no poden entrenar, autònoms amb projectes que han de ajornar-se, malalts que es beneficiaven de caminar i que es van sentint cada dia pitjor físicament, adolescents que es quedaran sense un viatge de fi de curs per al qual han estat fent entrepans des de setembre…
Encara que altres persones i altres països tinguin problemes molt més greus que els nostres tenim dret a sentir-nos malament pel “sol” fet d’haver de quedar-nos a casa.
Dit això, és un exercici sa aprendre a fer una justa mesura de les coses ja que això ens permetrà una millor adaptació a les noves circumstàncies i trobar-hi el nostre sentit de la vida.
L’estat d’alarma generat per l’avanç de l’Covid-19 és una situació d’emergència. Amb totes les seves lletres. Per això és normal que et sentis desorientat, nerviosa, que tinguis por o que donis voltes per la casa sense ser capaç d’en recordar què era el que anaves a fer.
Són reaccions normals a una situació anormal.
Cada situació d’emergència té unes característiques diferents però davant elles el nostre objectiu sempre ha de ser el mateix: recuperar el control.
Durant uns dies les notícies sobre l’expansió de la malaltia s’agreujaven per hores i el nostre món va quedar cap per avall. I el nostre cap també. Els nens i nenes a casa, els que s’ho podien permetre teletreballant, un futur laboral incert i la por pels éssers estimats més vulnerables. La por de que morin, que no és poc.
En aquesta crisi hi ha tres àmbits de l’emergència i a cada individu l’afecten de manera diferent: 1) la protecció enfront de virus, 2) l’alteració del dia a dia i 3) la imminent crisi econòmica. Anem a veure què implica a efectes pràctics afrontar l’emergència.
1) La protecció enfront de virus: comprendre la situació i evitar el mal. Cadascú de nosaltres ens trobem en grups de risc diferents. Hi ha qui ha de treballar i exposar-se a ser contagiat, hi ha qui té una salut delicada i un contagi suposaria una amenaça a la vida important, hi ha qui viu amb persones vulnerables …
En aquest cas és essencial la informació per vies oficials. Què he de fer per reduir els meus riscos? Quines ajudes hi ha? Amb qui puc comptar en el meu entorn per rebre suport en cas que ho necessiti? Anticipa quines situacions són més probables que t’afectin i informa’t com has d’actuar davant d’elles
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.