El dol és un camí en el que hem d’aprendre, pas a pas, a reorganitzar la nostra vida sense la persona que hem perdut. Cadascú camina a diferent ritme perquè el camí no és igual per a tothom. La velocitat no importa. Però és fonamental avançar.
El repte més difícil és acostumar-nos a l’absència de l’ésser estimat. Per això després de la pèrdua sentim necessitat de tocar les seves coses, entrar a la seva habitació o olorar la seva roba. És com si poguéssim mantenir un trosset al nostre costat, com si evitéssim que marxi del tot.
Però el dol precisament implica deixar marxar. Eliminar qualsevol element que pugui fer-nos pensar que aquesta persona encara està entre nosaltres. Els armaris amb la seva roba han de ser buidats; la cadira del menjador ha de ser utilitzada per altres persones; la seva habitació ha de tenir un nou ús.
La “neteja” d’objectes personals durant el dol són moments especialment durs. És l’evidència de que, efectivament, aquesta persona ja no hi és. I, paradoxalment, aquesta constatació, “Ja no està”, és la que ens permet avançar després de la pèrdua.
Cada calaix ple de la seva roba, cada lloc de la casa reservat per a qui se’n va anar, cada habitació sense ús és una imatge que refresca el dolor cada dia i manté el record impedint que superem el dol. Quan mantenim aquests objectes més temps de l’adequat (o costums, com posar un plat a taula o preservar intocable un espai de la casa) alimentem la nostra aflicció i obliguem a que la nostra vida giri al voltant de qui ja no hi és. Just l’objectiu contrari a un dol sa.
I arribarà un dia que, sense pretendre-ho, aconseguiràs divertir-te, oblidar-te durant un dia sencer que ja no hi és, o comprar-te un vestit molt bonic i començaràs a sentir lleugers moments de felicitat. I aquests petits passos, normals i desitjables en un procés de dol, es convertiran en culpa quan vegis l’armari, la seva cadira o l’escriptori amb totes les seves coses.
Segons l’Organització Mundial de la Salut la salut és el benestar físic, psicològic i social. Per això parlem de la perspectiva bio-psico-social quan realitzem valoracions en psicologia ja que no tenir en compte algun d’aquests aspectes ens dona una versió distorsionada de la realitat.
No tenim dificultat a l’hora d’identificar allò psicològic quan ens referim a estats mentals. La part biològica ens costa una mica més. Parlem de l’associació cos-ment com si fos un procés de meditació espiritual sense donar-li la importància que mereix al temperament en el comportament d’un menor o la influència de l’esgotament o d’una malaltia física en l’estat d’ànim.
Però quan arribem a l’àmbit social ens costa molt admetre la seva influència i el considerem el germà petit de l’equació sense ser conscients de quant determinant pot ser en ocasions el context.
De vegades truquen a consulta persones que es troben en una situació d’elevat estrès. Relaten angoixa, moments de desesperació en què trenquen a plorar sense cap motiu aparent, mals de cap constants, sensació de buit, d’irrealitat, d’estar atrapats en un lloc en el qual no volen estar però on no veuen cap possible escapatòria. Aprofundeixes i trobes bons suports socials, personalitats equilibrades, expressen objectius vitals realistes i mostren un raonament més que acceptable. Presenten una conducta proactiva i han pres decisions intel•ligents. On és el problema, doncs?
Exacte. La part social. I són coses com les següents.
“El meu cap em mira malament”, “mai accepten cap proposta meva”, “em sobrecarreguen de treball”, “no tinc recursos ni orientació per fer la tasca que m’han encomanat”. Aquestes són algunes de les diferents queixes de qualsevol afectat o afectada per assetjament laboral. No semblen vivències especialment traumàtiques per a una persona adulta. Però si es pateixen de manera freqüent a la llarga afecten greument la salut física i psicològica.
Encara que l’assetjament laboral és un problema molt present en el nostre entorn laboral no és fàcil d’identificar, ni tan sols per la pròpia víctima, ja que es defineix per conductes habitualment subtils, comportaments que, vistos de manera aïllada, no aparenten l’amenaça que realment representen.
Quan el treballador explica el seu problema les seves queixes semblen banals i, davant la incomprensió del seu entorn, opta per callar i culpabilitzar-se. Acaba assumint que, si se sent tan malament per una crítica o per un comentari despectiu, és perquè és feble i no serveix per a aquest treball. No obstant això, l’assetjament laboral és un problema devastador del qual ningú, per bones competències socials i intel•lectuals que posseeixi, pot sortir indemne.
La conseqüència de patir aquesta situació és desenvolupar una versió més o menys greu del Trastorn d’Estrès Postraumàtic. La persona sent molta ansietat davant de qualsevol lloc, persona o imatge associada al seu treball, esdevenint els agressors el centre de la seva por. La víctima sent la necessitat d’escapar, allunyar-se de tot el que tingui a veure amb la seva feina i pot patir importants atacs d’ansietat o pànic a més de constants mals de cap, sensació de cansament i desesperança pel futur.
Però, com podem distingir un assetjament laboral d’un altre tipus de comportament? Anem a desgranar la definició d’assetjament laboral per analitzar cadascun dels seus criteris.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.