Quantes vegades t’ha passat que has començat a donar-li voltes, i més voltes, a una idea negativa al cap sense arribar enlloc? L’única cosa que has aconseguit és acabar més trist o preocupada o desconfiant de les intencions de les persones que t’envolten. A això, en psicologia, en diem rumiar. Pensar sobre una idea de manera desorganitzada, generant amb això més pensaments negatius.
Sabem que els pensaments i les emocions estan connectats. Que quan pensem en un fet (encara que sigui imaginari) que et genera tristesa, evoca tristesa dins del teu cervell. I quan dic evoca em refereixo al fet que en el teu cervell es posen en marxa tots els canvis neuroquímics associats a la tristesa, especialment la reducció dels nivells de serotonina.
Si és un pensament ocasional l’efecte és a penes perceptible perquè els canvis químics són lents (res a veure amb el tret d’ansietat davant d’un succés imprevist, regulada pel sistema nerviós que en segons ens treu el cor per la boca). Però si acostumem a donar-li voltes a les coses, és a dir, a rumiar els pensaments, estem aconseguint dos efectes negatius:
1) una alteració prou efectiva dels nostres neurotransmissors que pot convertir-se en l’avantsala d’una bonica depressió o trastorn d’ansietat
2) tot el que pensem es fa més accessible per a ser recordat de nou, així que, si pensem molt en els nostres problemes a la feina és més fàcil que quan no parem atenció a alguna cosa concreta la nostra ment recuperi les nostres dificultats laborals.
La ruminació és una de les estratègies del cervell per gestionar l’emoció. El cert és que és una estratègia negativa, no ens ajuda en res però quan forma part de la nostra manera d’afrontar la vida resulta complicat no caure-hi.
Encara que en ocasions els fem servir com a termes equivalents, la protecció i la cura són coses ben diferents.
La protecció és l’acte de salvaguardar algú d’un perill, ocasionalment, a costa d’exposar-se a un cert risc el propi protector. No és un acte bidireccional. No tots podem protegir a altres perquè no disposem de prou força o recursos o riquesa. Aquesta circumstància fa que, quan algú ens protegeix, ens sentim en deute. El protector, de manera implícita, se situa en un o diversos esglaons per sobre de nosaltres.
Curiosament no passa el mateix amb la cura. És més, tenir cura sol ser una pràctica invisible i, fins i tot, desprestigiada. No només moltes persones no agraeixen la cura rebuda, per exemple, per una infermera, sinó que, de tornada, mostren un tracte despectiu com si el fet que algú els cuidi els instal•li en una mena de pedestal. Vaja, que a sobre que cuides a algú, sembla que t’estan fent un favor a tu.
És innegable, donem més importància a la protecció que a la cura. Ara bé, quantes vegades vas necessitar que et protegissin ahir? Segurament cap. Però possiblement vas viure moltes situacions en què algú es va preocupar per tu. Et va preparar un esmorzar. Et va trucar per saber si estaves més contenta. Va recollir els teus fills o filles de l’escola perquè poguessis sortir tranquil•la de la feina. O et va dedicar el temps necessari perquè entenguessis els resultats de l’analítica. Totes aquestes persones et van cuidar. I si ningú ho va fer aposto el que vulguis que, en algun moment, ho vas trobar a faltar.
Internet és una eina que ens permet accedir a qualsevol tipus de contingut de manera instantània i gratuïta. Un dels materials més consumits és el sexual. Aquest fàcil accés té dues implicacions importants.
-La visualització de pornografia per part de menors d’edat, fins i tot quan encara es troben en cursos de primària
- El consum fàcil i continuat de pornografia indueix la necessitat d’incrementar la intensitat de les imatges per obtenir l’excitació sexual desitjada
Vegem quines conseqüències tenen aquests dos fets.
Quan un menor accedeix a imatges de sexe explícit no té capacitat per contextualitzar les escenes que està veient per la qual cosa és previsible que assumeixi que aquestes conductes són les esperables. És a dir, poden aprendre que la sexualitat és només una mena d’exercicis vigorosos al voltant del plaer d’un home, desproveït de qualsevol altre aspecte emocional.
Perquè, deixant de banda l’edat, el problema de la pornografia no és el sexe explícit sinó l’associació de la sexualitat amb la conducta agressiva cap a la dona. Assumint a més, per a més INRI, que és un comportament que a la dona li agrada.
I amb aquesta expectativa, un noi en plena adolescència intenta relacionar-se amb una noia de la seva edat. Què podria sortir malament? En el millor dels casos frustració per ambdues parts.
Vaig ara a pel segon punt en discòrdia. El consum compulsiu. Les escenes van sabent a poc, com el drogoaddicte que cada vegada necessita més dosi per sentir-se col•locat. El consumidor compulsiu també necessita més. Més agressivitat en el que veu. Més dominància. Li agrada ja coquetejar amb la humiliació i fins i tot arriba a gaudir amb situacions que, sense dubtes, generen dolor a la dona. I un dia no n’hi haurà prou només amb veure-ho.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.