Després dels primers moments de la pandèmia, a la primavera de l’any 2020, la situació que estem vivint ara sembla privilegiada. Els col•legis estan oberts, molts hem tornat a una certa normalitat a la feina i, encara que amb horaris restringits, pràcticament tots els comerços estan funcionant. Fins i tot convivim amb certa cordialitat amb les mascaretes i els hidrogels.
Som conscients que hi ha persones que estan vivint una situació especialment dramàtica. Em refereixo a qui ha perdut la feina i/o els seus ingressos, que ha patit la mort d’un familiar molt proper o qui experimenta les desconegudes conseqüències de la COVID a llarg termini. Aquests efectes són clars i evidents. No obstant això, després de reivindicar-los com les indiscutibles víctimes de la pandèmia, vull posar la mirada en les altres repercussions més subtils i poc precises de l’estat de les coses.
Les mesures sanitàries, necessàries sense cap dubte per evitar la propagació del contagi, han implicat canvis en el nostre dia a dia amb conseqüències que poden ser més importants del que sembla.
Durant els moments més durs de la pandèmia determinats professionals, especialment els sanitaris, van ser qualificats com a herois i heroïnes, per haver d’enfrontar no només el risc de contagi sinó a treballar en condicions molt estressants.
Malgrat que la intenció era l’elogi i l’admiració aquest tipus de valoracions es converteixen en una pesada càrrega per a la persona ja que el concepte heroïcitat porta aparellades unes expectatives com el servei als altres, posar els altres per davant d’un mateix, afrontar obstacles i adversitats amb coratge i valentia i, sobretot, no queixar-se mai de la tasca assignada perquè “la salvació del món” depèn d’això.
Hi haurà professionals que inconscientment s’identifiquin amb el títol i intentin no defraudar a ningú. Com no acceptar aquesta mostra d’afecte? Però no són heroïnes ni herois. Es cansen, es desborden emocionalment, pateixen quan les seves condicions laborals empitjoren i, de vegades, poden culpabilitzar del seu malestar a un client o pacient quan es veuen sobrepassats pel estrès laboral. Perquè són humans i actuen com a tals.
I llavors, quan aparegui el comportament “humà”, que ho farà relativament aviat perquè el cos no està pensat per afrontar un estat d’emergència molt de temps, es convertiran en malvats a ulls dels qui van aplaudir a causa de dos fal•làcies de pensament. D’una banda l’efecte de “mala mare” i per un altre el pensament dicotòmic.
El coronavirus ens ha portat canvis a la nostra societat que semblaven impossibles només uns dies abans que comencessin. Entre les noves conductes que hem incorporat està l’exhaustiu i freqüent rentat de mans. Aquest gest, necessari per evitar infeccions, en algunes persones pot derivar en una patologia psicològica anomenada Trastorn Obsessiu-Compulsiu.
I, tot i ser un tema menor dins de la situació que estem vivint, no he pogut evitar, des que observava en tot moment les contínues imatges d’intensos rentats de mans i fregues amb hidroalcohol, que l’ombra de l’TOC planava sobre nosaltres.
Perquè el TOC no mata però fa la vida bastant insofrible; així que si podem evitar portar-nos de record de la pandèmia aquest incòmode company de viatge, això que ens estalviem.
Què és el TOC? És un trastorn d’ansietat en el qual la persona que el pateix fa conductes (comprovar moltes vegades que ha tancat una porta, ordenar els bolígrafs del despatx per grandària, trepitjar en el centre de les rajoles de la vorera quan camina pel carrer o, el gran clàssic, rentar-se les mans fins a l’extenuació) i fa aquestes conductes amb l’objectiu d’evitar un mal (aquest mal pot ser alguna cosa indefinida o molt concreta com, segur que us imagineu, contagiar-se d’un virus).
No és difícil suposar que si en condicions normals la por a un possible contagi és una por bastant habitual ara que aquesta por està sustentada per una realitat objectiva és esperable que tant la gravetat dels que el pateixen com la pròpia incidència del trastorn es dispari.
Però, on està ara mateix la diferència entre un rentat de mans preventiu i necessari i el TOC?
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.