L'AGRESSIVITAT ENCOBERTA
Ocasionalment arriben a la consulta pacients que se senten sobrepassats en la relació amb una persona significativa en la seva vida. De vegades és el marit, en altres és el cap o una companya de treball. Se senten envaïts, atacats, qüestionats i vulnerables. No obstant això expliquen avergonyits que en realitat l’altra persona no té males maneres, no és violenta ni agressiva. Simplement s’ha apropiat del seu espai i no saben com recuperar-lo. Molts d’aquests i aquestes pacients tenen bones habilitats de comunicació i manifesten que mai havien viscut una situació semblant amb altres persones.
Refereixen símptomes d’ansietat i depressió i en els casos més greus presenten indefensió apresa (la sensació de que no poden fer res per canviar l’estat de les coses). Tots coincideixen en un aspecte. Es culpen a si mateixos de no saber gestionar aquesta situació. El seu sofriment, per tant, és doble i la seva autoestima s’arrossega per terra. No entenen per què no són capaços de respondre a aquesta situació si, en realitat, l’altra persona “no els està fent res”.
Quan diuen que no els està fent res el que volen dir és que en cap moment els ha amenaçat amb atacar-los, sense entendre que la conducta d’aquestes persones és ja una agressió. I no ho entenen així perquè, com en tot, les paraules són importants i en lloc de dir d’algú que és agressiu diem que “té caràcter”. I, en la nostra societat, tenir caràcter és una qualitat positiva.