Internet és una eina que ens permet accedir a qualsevol tipus de contingut de manera instantània i gratuïta. Un dels materials més consumits és el sexual. Aquest fàcil accés té dues implicacions importants.
-La visualització de pornografia per part de menors d’edat, fins i tot quan encara es troben en cursos de primària
- El consum fàcil i continuat de pornografia indueix la necessitat d’incrementar la intensitat de les imatges per obtenir l’excitació sexual desitjada
Vegem quines conseqüències tenen aquests dos fets.
Quan un menor accedeix a imatges de sexe explícit no té capacitat per contextualitzar les escenes que està veient per la qual cosa és previsible que assumeixi que aquestes conductes són les esperables. És a dir, poden aprendre que la sexualitat és només una mena d’exercicis vigorosos al voltant del plaer d’un home, desproveït de qualsevol altre aspecte emocional.
Perquè, deixant de banda l’edat, el problema de la pornografia no és el sexe explícit sinó l’associació de la sexualitat amb la conducta agressiva cap a la dona. Assumint a més, per a més INRI, que és un comportament que a la dona li agrada.
I amb aquesta expectativa, un noi en plena adolescència intenta relacionar-se amb una noia de la seva edat. Què podria sortir malament? En el millor dels casos frustració per ambdues parts.
Vaig ara a pel segon punt en discòrdia. El consum compulsiu. Les escenes van sabent a poc, com el drogoaddicte que cada vegada necessita més dosi per sentir-se col•locat. El consumidor compulsiu també necessita més. Més agressivitat en el que veu. Més dominància. Li agrada ja coquetejar amb la humiliació i fins i tot arriba a gaudir amb situacions que, sense dubtes, generen dolor a la dona. I un dia no n’hi haurà prou només amb veure-ho.
Segons l’Organització Mundial de la Salut la salut és el benestar físic, psicològic i social. Per això parlem de la perspectiva bio-psico-social quan realitzem valoracions en psicologia ja que no tenir en compte algun d’aquests aspectes ens dona una versió distorsionada de la realitat.
No tenim dificultat a l’hora d’identificar allò psicològic quan ens referim a estats mentals. La part biològica ens costa una mica més. Parlem de l’associació cos-ment com si fos un procés de meditació espiritual sense donar-li la importància que mereix al temperament en el comportament d’un menor o la influència de l’esgotament o d’una malaltia física en l’estat d’ànim.
Però quan arribem a l’àmbit social ens costa molt admetre la seva influència i el considerem el germà petit de l’equació sense ser conscients de quant determinant pot ser en ocasions el context.
De vegades truquen a consulta persones que es troben en una situació d’elevat estrès. Relaten angoixa, moments de desesperació en què trenquen a plorar sense cap motiu aparent, mals de cap constants, sensació de buit, d’irrealitat, d’estar atrapats en un lloc en el qual no volen estar però on no veuen cap possible escapatòria. Aprofundeixes i trobes bons suports socials, personalitats equilibrades, expressen objectius vitals realistes i mostren un raonament més que acceptable. Presenten una conducta proactiva i han pres decisions intel•ligents. On és el problema, doncs?
Exacte. La part social. I són coses com les següents.
“El meu cap em mira malament”, “mai accepten cap proposta meva”, “em sobrecarreguen de treball”, “no tinc recursos ni orientació per fer la tasca que m’han encomanat”. Aquestes són algunes de les diferents queixes de qualsevol afectat o afectada per assetjament laboral. No semblen vivències especialment traumàtiques per a una persona adulta. Però si es pateixen de manera freqüent a la llarga afecten greument la salut física i psicològica.
Encara que l’assetjament laboral és un problema molt present en el nostre entorn laboral no és fàcil d’identificar, ni tan sols per la pròpia víctima, ja que es defineix per conductes habitualment subtils, comportaments que, vistos de manera aïllada, no aparenten l’amenaça que realment representen.
Quan el treballador explica el seu problema les seves queixes semblen banals i, davant la incomprensió del seu entorn, opta per callar i culpabilitzar-se. Acaba assumint que, si se sent tan malament per una crítica o per un comentari despectiu, és perquè és feble i no serveix per a aquest treball. No obstant això, l’assetjament laboral és un problema devastador del qual ningú, per bones competències socials i intel•lectuals que posseeixi, pot sortir indemne.
La conseqüència de patir aquesta situació és desenvolupar una versió més o menys greu del Trastorn d’Estrès Postraumàtic. La persona sent molta ansietat davant de qualsevol lloc, persona o imatge associada al seu treball, esdevenint els agressors el centre de la seva por. La víctima sent la necessitat d’escapar, allunyar-se de tot el que tingui a veure amb la seva feina i pot patir importants atacs d’ansietat o pànic a més de constants mals de cap, sensació de cansament i desesperança pel futur.
Però, com podem distingir un assetjament laboral d’un altre tipus de comportament? Anem a desgranar la definició d’assetjament laboral per analitzar cadascun dels seus criteris.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.