L’estrès posttraumàtic és un estat d’ansietat que apareix després de viure una experiència on la persona ha estat o s’ha sentit en perill (o algú del seu entorn). És un mecanisme de protecció que el cervell posa en marxa per allunyar-te de possibles fonts de risc. Si hem estat atracats el nostre cervell reaccionarà amb ansietat intensa quan tornem a passar pel carrer on va passar. És com si ens digués: “No hi passis. És perillós” i la seva manera de fer-ho és generant una intensa reacció d’ansietat que pot arribar a l’atac de pànic per evitar una conducta que torni a exposar-nos al risc.
Si anem a les definicions acadèmiques, el DSM-V ens diu que per poder diagnosticar un Trastorn d’Estrès Posttraumàtic (TEPT) la persona, o algú proper, ha hagut d’experimentar o observar una situació en què la vida ha corregut perill. Tot i això, en el dia a dia dels professionals de la psicologia identifiquem reaccions que compleixen la clínica d’un TEPT sense que la seva experiència traumàtica hagi implicat un perill vital. Per exemple, és habitual observar-ho en assetjaments laborals de llarga durada, en violència de gènere psicològica, en esdeveniments que atempten contra les nostres bases primàries com una infidelitat matrimonial o una traïció d’un soci en qui teníem la màxima confiança.
Encara que associem el trauma a l’exposició a successos violents com un accident o una agressió, el nostre cervell també identifica com a trauma altres episodis aparentment menys intensos com l’aïllament social (a l’escola o a la feina), enfrontar-se a procediments terapèutics dolorosos (sobretot en menors) o les intimidacions (encara que no siguin contra la vida) entre d’altres. A la pràctica no hi ha fets que puguin ser classificables o no com a trauma. És la interpretació que fa l’individu del grau d’amenaça.
Quantes vegades t’ha passat que has començat a donar-li voltes, i més voltes, a una idea negativa al cap sense arribar enlloc? L’única cosa que has aconseguit és acabar més trist o preocupada o desconfiant de les intencions de les persones que t’envolten. A això, en psicologia, en diem rumiar. Pensar sobre una idea de manera desorganitzada, generant amb això més pensaments negatius.
Sabem que els pensaments i les emocions estan connectats. Que quan pensem en un fet (encara que sigui imaginari) que et genera tristesa, evoca tristesa dins del teu cervell. I quan dic evoca em refereixo al fet que en el teu cervell es posen en marxa tots els canvis neuroquímics associats a la tristesa, especialment la reducció dels nivells de serotonina.
Si és un pensament ocasional l’efecte és a penes perceptible perquè els canvis químics són lents (res a veure amb el tret d’ansietat davant d’un succés imprevist, regulada pel sistema nerviós que en segons ens treu el cor per la boca). Però si acostumem a donar-li voltes a les coses, és a dir, a rumiar els pensaments, estem aconseguint dos efectes negatius:
1) una alteració prou efectiva dels nostres neurotransmissors que pot convertir-se en l’avantsala d’una bonica depressió o trastorn d’ansietat
2) tot el que pensem es fa més accessible per a ser recordat de nou, així que, si pensem molt en els nostres problemes a la feina és més fàcil que quan no parem atenció a alguna cosa concreta la nostra ment recuperi les nostres dificultats laborals.
La ruminació és una de les estratègies del cervell per gestionar l’emoció. El cert és que és una estratègia negativa, no ens ajuda en res però quan forma part de la nostra manera d’afrontar la vida resulta complicat no caure-hi.
Segons l’Organització Mundial de la Salut la salut és el benestar físic, psicològic i social. Per això parlem de la perspectiva bio-psico-social quan realitzem valoracions en psicologia ja que no tenir en compte algun d’aquests aspectes ens dona una versió distorsionada de la realitat.
No tenim dificultat a l’hora d’identificar allò psicològic quan ens referim a estats mentals. La part biològica ens costa una mica més. Parlem de l’associació cos-ment com si fos un procés de meditació espiritual sense donar-li la importància que mereix al temperament en el comportament d’un menor o la influència de l’esgotament o d’una malaltia física en l’estat d’ànim.
Però quan arribem a l’àmbit social ens costa molt admetre la seva influència i el considerem el germà petit de l’equació sense ser conscients de quant determinant pot ser en ocasions el context.
De vegades truquen a consulta persones que es troben en una situació d’elevat estrès. Relaten angoixa, moments de desesperació en què trenquen a plorar sense cap motiu aparent, mals de cap constants, sensació de buit, d’irrealitat, d’estar atrapats en un lloc en el qual no volen estar però on no veuen cap possible escapatòria. Aprofundeixes i trobes bons suports socials, personalitats equilibrades, expressen objectius vitals realistes i mostren un raonament més que acceptable. Presenten una conducta proactiva i han pres decisions intel•ligents. On és el problema, doncs?
Exacte. La part social. I són coses com les següents.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.