Que quelcom s’hagi fet de sempre no significa que estigui ben fet. Que els nens hagin aprofitat al llarg del temps una superioritat física i madurativa per fer mal al més dèbil del grup no vol dir que sigui “natural”.
Moltes vegades es focalitza la responsabilitat en la víctima. “Si t’enfrontessis a ell no et tornaria a passar” “Torna-t’hi i ja veuràs com la propera s’ho pensa”. El problema és que el nen o nena que és víctima no ho és per casualitat. Ho és perquè té un temperament que li dificulta els comportaments agressius.
És com si a un nen diabètic li diem “pensa-hi fort i fes que el teu pàncrees faci insulina”. Oi que no? Doncs un cervell que té un sistema que maximitza l’ansietat quan se sent assetjat no facilita que es respongui amb fermesa a una conducta agressiva. Simplement aquests nens i nenes no poden fer una altra cosa que la que fan. Protegir-se fins que passi la tempesta.
L’assetjament escolar es basa en la desigualtat i la víctima no té la capacitat de capgirar la situació. Quan es detecta un cas s’ha d’actuar, adults i menors. Sense minimitzar-lo. Perquè és més fàcil resoldre el problema quan acaba de començar que quan està instaurat. I perquè si l’agressor guanya perdem tots.
Uns dels records més impactants que guarda una persona en la memòria és el moment en què li van comunicar una mala notícia. És l’efecte de primacia. Encara que la situació s’hagi produït hores o dies abans, per a la persona comença en el mateix instant en què es informada.
En la meva experiència professional he pogut observar persones que queden enganxades en aquell moment, explicant una i altra vegada com havien estat informats: “semblava que el molestava que plorés”, “mirava el rellotge com si tingués presa”, “m’ho va dir tan ràpid que no vaig entendre ben bé que m’estava dient”.
Per contra, quan les coses s’han fet bé, es recorda la tendresa amb què va ser tractat, com li van agafar la ma o la mirada que explicava sense paraules que no estava sola. En definitiva, es recorda que es va sentir cuidat i que això va suposar un important impuls en la superació personal.
Quan parlo amb gent diversa sovint m’adono que les seves expectatives sobre la psicologia no s’ajusten a la realitat. Això implica que un gran nombre d’aquells que podrien beneficiar-se d’una teràpia mai pensin a acudir-hi. Malgrat que són molts els que diuen de si mateixos “jo, és que tinc molta psicologia”, darrere un professional hi ha gran quantitat de formació que va més enllà de la capacitat d’escoltar i la intuïció.
La vàlua de la psicologia resideix a entendre per què fem les coses que fem i així poder canviar aquells aspectes que no ens ajuden. Parlarem, doncs, de psicologia amb una visió pràctica, de tal manera que si passes per aquí puguis valorar si el que ofereix aquesta disciplina et pot ser d’utilitat com a mare o pare, en la feina o respecte d’aquella malaltia que, sense ser greu, no et dona un dia sencer de descans.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.