La mort és un concepte que es costa molt relacionar amb els nens i les nenes. Tot i així, darrere de cada traspàs hi ha nets, netes, filles i fills que, precisament per la seva curta edat, necessiten ser acompanyats en aquests moments complexos i no deixar-los a banda a casa d’una veïna o una tieta.
El dol és el procés que ens ajuda a superar la pèrdua dels nostres éssers estimats. Als nens i nenes també. Els rituals funeraris, és a dir, la vetlla, el sepeli i el funeral compleixen fonamentalment dos objectius: assimilar la pèrdua i rebre el suport de l’entorn social. Si el menor es queda en casa de la cosina “per estalviar-li el tràngol” no tindrà l’oportunitat d’acomiadar-se per última vegada, ni de interioritzar la pèrdua ni se li legitimitza en el seu dolor.
El dol s’estructura en diverses fases i en els infants també hi son presents. No és fàcil identificar les emocions complexes associades a la mort en un nen o una nena però això no significa que no les sentin. Simplement posen en marxa diferents recursos que els ajuden a conviure amb un dolor massa fort per a ells.
Trobarem sovint dos estratègies. La negació i la distracció.
En la negació el nen o nena nega, com diu el seu nom, que la mort hagi succeït. En un adult seria una actitud preocupant però no en un petit. Necessiten més temps per entendre el que ha passat i opten per no creure-s’ho fins que s’hi troben més preparats.
La distracció és la capacitat de jugar o riure amb els amics a estones, oblidant completament el seu estat de dol. Son espais temporals que els donen un període de descans del seu malestar i és fàcil, doncs, veure’ls passar del plor al riure en pocs minuts de diferència.
Què podem fer per acompanyar un nen o nena a afrontar una mort propera?
És habitual escoltar que si et guardes per a tu els problemes acabaran sortint en forma de malaltia, que els disgustos poden acabar en un infart o que una persona amb un càncer mor perquè no ha lluitat prou. El cert és que aquesta creença popular no ha estat mai confirmada per la ciència. Però, què hi ha de cert en la relació entre emocions i malaltia?
Les emocions i la malaltia tenen una relació indirecta a través de dos camins que no son excloents entre ells: la conducta i l’estrès.
Comencem per la conducta. La personalitat és una tendència a sentir i pensar d’una manera determinada. Tot i que influeixen altres factors aquest estil de funcionament marca molt com sentim, com hi pensem i com ens comportem. Una persona que acostuma a desanimar-se amb facilitat i que li falta confiança en sí mateixa difícilment tindrà conductes de salut que requereixen esforç i il•lusió pel èxit aconseguit. Tenim en compte que els hàbits saludables (alimentació no processada, exercici o altres pautes per a problemes més específics) suposen un esforç, aquests tipus de persones és més improbable que es cuidin. I, de fet, és força probable que realitzin conductes contraproduents com l’ús indiscriminat de analgèsics o ansiolítics, que fumin, que mengin productes hipercalòrics buscant la satisfacció immediata o que el seu oci sigui seure a veure la televisió.
És a dir, que el senyor o senyora gestioni mal les seves emocions no li incrementa les probabilitats de una malaltia com, per exemple, el càncer. Però la mala alimentació, el sedentarisme o fumar (i la incapacitat per deixar-lo), derivat del seu estat d’ànim, sí que influeixen, i no poc, en l’aparició d’una malaltia.
L’altre actor en aquesta pel•lícula és l’estrès. L’estrès és un procés fisiològic que apareix quan l’organisme (el cervell) detecta una situació de risc. El procés d’estrès el compartim amb molts animals amb un sistema nerviós avançat. Quan parlem de risc en els animals ens referim a una situació vital (menjar, que ens mengin, un incendi o altra amenaça). Però això canvia quan es tracta del esser humà. Les amenaces poden ser molt variades. No arribar per pagar la hipoteca, la sobrecàrrega en la feina, l’atenció a un familiar malalt, la (no)conciliació familiar i laboral són part de les demandes més comuns que les persones han d’afrontar en la nostra societat i que, quan es viuen com una demanda no assumible, desencadenen el procés d’estrès.
“El gran és més prudent, però es que el petit no té por a res”, “la Maria és molt sociable i la seva germana tot el contrari, no semblen dels mateixos pares”. Tothom que tingui més d’un fill o filla expressa afirmacions com aquestes.
De la mateixa manera que dos germans tenen diferències físiques (un té miopia i l’altre no) també presenten diferències comportamentals. Es diu temperament. El temperament és la tendència innata a actuar d’una manera determinada que, en la interacció amb les experiències personals i la educació rebuda, acabarà convertint-se en la personalitat adulta.
Per tant, aquestes diferències tenen una base neurològica molt forta, no hi ha una intencionalitat del menor en el seu comportament. Un nen buscador de sensacions necessita de estímuls molt intensos per a que el seu cervell li avisi d’un perill. Fins aquell moment està gaudint molt de les sensacions que li proporciona pujar a la branca més elevada de l’arbre. En canvi, un nen molt prudent no ho és per rebre una exquisida educació. Ho és perquè només de pensar en pujar al mateix arbre comença a sentir taquicàrdia (resultat de que la senyal d’alarma del cervell s’ha encès).
Un buscador de sensacions assegut durant massa estona començarà a sentir un terrible avorriment que a nivell cerebral es viu com el fumador al que li falta nicotina. Necessitarà moure’s per tornar a un equilibri intern.
El nen que no ve clar allò de pujar a l’arbre viurà amb molta ansietat qualsevol proposta que impliqui risc. I si l’obliguem a enfrontar-s’hi aconseguirem l’efecte contrari al que es pretenia. En lloc d’habituació el que trobarem és una ansietat traumàtica que li dificulti l’obertura a noves experiències.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.