Qui no ha somiat amb ser James Bond? Arrogant, valent, seductor, elegant … No va deixar res per als altres. Sap diversos idiomes (la seva especialitat és l’Europa de l’Est), pilota tot tipus de vehicles siguin de terra, mar o aire, tan bon punt es defensa amb arts marcials com et munta una bomba o desactiva un míssil i sempre té a ma la frase ocurrent perfecta. A mi, de petita, també m’agradava James Bond.
Però anem a aprofundir una mica en la personalitat del nostre agent del Martini agitat.
Si haguéssim de fer un perfil un dels trets que més destacaria són els seus nervis d’acer. Fred davant l’amenaça, sembla que no té por a res ni a ningú. Arrisca constantment la vida de les més diverses formes. És capaç de mantenir la calma amb una bomba lligada al pit o saltar sobre un tren en marxa que està a punt d’entrar en un túnel. I sense despentinar-se. En definitiva, és un cercador de sensacions. Necessita el risc per superar l’avorriment que li provocaria una vida ordinària. Només les situacions límit li generen la suficient emoció per sentir-se bé.
Quan som joves no sabem què ens depararà el futur però sí que tenim unes expectatives sobre què ens agradaria aconseguir a la vida. Per a la majoria de les persones la dècada dels quaranta és el moment de fer balanç. Hem passat l’equador de la vida i ens plantegem si som on volem estar, si el nostre projecte vital és el que realment desitgem i si podem recuperar algun somni que un bon dia va quedar en un calaix.
Aquest balanç serà positiu si considerem que hem assolit les fites previstes o altres d’equivalents i començarem la nova etapa satisfets i, possiblement, prioritzant aspectes de la nostra vida més personals. És una crisi? No sempre. Però segur que hi ha un replantejament de prioritats. Ens queda la meitat de la vida, amb sort, i ara volem aprofitar-la perquè no sabem quan serà l’última vegada que puguem realitzar una activitat o un desig. Si sempre he volgut tocar el violí o hol faig ara o no tindrà molt sentit fer-ho més endavant quan les meves capacitats cognitives (l’atenció, la memòria) i físiques (vista, flexibilitat muscular) vagin disminuint.
Quan el balanç és negatiu s’uneix a la perspectiva del declivi físic la sensació de fracàs personal. No hem recorregut el camí programat i, el que és pitjor, possiblement ja no hi som a temps per aconseguir-ho. Vivim aquesta situació com una pèrdua i apareixen les emocions típiques del dol. Sentim tristesa pels somnis perduts. Sentim ràbia cap a nosaltres per no haver pres bones decisions o no haver estat a l’alçada. Aquesta ràbia pot estar dirigida cap a altres perquè els considerem responsables del nostre fracàs. Sentim por si la pèrdua d’objectius ens posa en una situació de vulnerabilitat futura que difícilment podrem ja corregir (no poder cotitzar prou anys per aconseguir una pensió per exemple).
Setembre i gener són els mesos dels nous propòsits. Hi ha de tota mena. Menjar més verdures, fer més esport, deixar de fumar, aprovar totes les assignatures… Si ens fixem bé tots impliquen un canvi d’hàbits. Un any més tard moltes d’aquestes persones no han assolit el que desitjaven. Havien començat bé però, no saben ben bé perquè, no han aconseguit mantenir el canvi inicial.
I és que el canvi d’hàbits és un camí difícil i feixuc.
Podem dividir aquest camí en dos parts: l’inici del canvi i el manteniment del canvi.
Inici del canvi
Primer de tot, el canvi l’hem de viure com un trajecte d’aprenentatge on hem de descobrir aquells aspectes de nosaltres mateixos que permetran consolidar el nou propòsit. És una cursa de resistència on l’únic fracàs és la renúncia. Cada vegada que un intent no és fructuós tenim informació per fer-lo millor en la següent oportunitat.
Per començar un canvi la motivació és important. Allò que volem aconseguir té un sentit a la nostra vida, bé perquè ens aporta una satisfacció directa (aprendre a tocar un instrument) o indirecta (canviar la dieta per baixar pes i millorar la salut). Aquesta motivació ens dona l’energia necessària per fer el primer pas.
En realitat el canvi no comença en aquell moment. Ho ha fet mesos, potser anys abans, quan el desig de canvi es va anant instal•lant al nostre cap. Des d’aleshores hem valorat pros i contres, recursos, obstacles i guanys. Tots aquests pensaments han estat necessaris per a que un dia féssim el primer pas.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.