Ocasionalment arriben a la consulta pacients que se senten sobrepassats en la relació amb una persona significativa en la seva vida. De vegades és el marit, en altres és el cap o una companya de treball. Se senten envaïts, atacats, qüestionats i vulnerables. No obstant això expliquen avergonyits que en realitat l’altra persona no té males maneres, no és violenta ni agressiva. Simplement s’ha apropiat del seu espai i no saben com recuperar-lo. Molts d’aquests i aquestes pacients tenen bones habilitats de comunicació i manifesten que mai havien viscut una situació semblant amb altres persones.
Refereixen símptomes d’ansietat i depressió i en els casos més greus presenten indefensió apresa (la sensació de que no poden fer res per canviar l’estat de les coses). Tots coincideixen en un aspecte. Es culpen a si mateixos de no saber gestionar aquesta situació. El seu sofriment, per tant, és doble i la seva autoestima s’arrossega per terra. No entenen per què no són capaços de respondre a aquesta situació si, en realitat, l’altra persona “no els està fent res”.
Quan diuen que no els està fent res el que volen dir és que en cap moment els ha amenaçat amb atacar-los, sense entendre que la conducta d’aquestes persones és ja una agressió. I no ho entenen així perquè, com en tot, les paraules són importants i en lloc de dir d’algú que és agressiu diem que “té caràcter”. I, en la nostra societat, tenir caràcter és una qualitat positiva.
El tabac és la primera causa de mort evitable al món. La major part dels fumadors i fumadores manifesten en algun moment el seu desig de deixar-ho però el percentatge de qui ho aconsegueix encara segueix sent molt baix.
Deixar de fumar no és només una qüestió de “voler”. La nicotina és un dels compostos més addictius que coneixem. Quan s’està un temps sense fumar el cervell comença a enviar missatges cada vegada més urgents de que necessita la seva dosi. La persona es posa nerviosa, sent un malestar inespecífic i la seva atenció es centra en aconseguir una cigarreta o escapar d’aquest lloc tancat per poder encendre-la. Sap que una cigarreta li farà sentir-se bé de nou, encara que sigui per poc temps. I no és capaç de pensar en una altra cosa.
Fumar és una addicció.
I les addiccions són desordres complexos que no poden reduir-se a una qüestió de conducta. Fumar, una acció realitzada de manera quotidiana durant anys, queda associada a molts contextos, ens acompanya en aquells moments que no sabem què fer, ens dóna uns minuts de respir, ens tranquil•litza quan estem nerviosos i quan ens avorrim ens activa. Ens ha donat una identitat i complicitat amb altres persones. Som fumadors. Som fumadores.
El coronavirus ens ha portat canvis a la nostra societat que semblaven impossibles només uns dies abans que comencessin. Entre les noves conductes que hem incorporat està l’exhaustiu i freqüent rentat de mans. Aquest gest, necessari per evitar infeccions, en algunes persones pot derivar en una patologia psicològica anomenada Trastorn Obsessiu-Compulsiu.
I, tot i ser un tema menor dins de la situació que estem vivint, no he pogut evitar, des que observava en tot moment les contínues imatges d’intensos rentats de mans i fregues amb hidroalcohol, que l’ombra de l’TOC planava sobre nosaltres.
Perquè el TOC no mata però fa la vida bastant insofrible; així que si podem evitar portar-nos de record de la pandèmia aquest incòmode company de viatge, això que ens estalviem.
Què és el TOC? És un trastorn d’ansietat en el qual la persona que el pateix fa conductes (comprovar moltes vegades que ha tancat una porta, ordenar els bolígrafs del despatx per grandària, trepitjar en el centre de les rajoles de la vorera quan camina pel carrer o, el gran clàssic, rentar-se les mans fins a l’extenuació) i fa aquestes conductes amb l’objectiu d’evitar un mal (aquest mal pot ser alguna cosa indefinida o molt concreta com, segur que us imagineu, contagiar-se d’un virus).
No és difícil suposar que si en condicions normals la por a un possible contagi és una por bastant habitual ara que aquesta por està sustentada per una realitat objectiva és esperable que tant la gravetat dels que el pateixen com la pròpia incidència del trastorn es dispari.
Però, on està ara mateix la diferència entre un rentat de mans preventiu i necessari i el TOC?
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.