Durant els moments més durs de la pandèmia determinats professionals, especialment els sanitaris, van ser qualificats com a herois i heroïnes, per haver d’enfrontar no només el risc de contagi sinó a treballar en condicions molt estressants.
Malgrat que la intenció era l’elogi i l’admiració aquest tipus de valoracions es converteixen en una pesada càrrega per a la persona ja que el concepte heroïcitat porta aparellades unes expectatives com el servei als altres, posar els altres per davant d’un mateix, afrontar obstacles i adversitats amb coratge i valentia i, sobretot, no queixar-se mai de la tasca assignada perquè “la salvació del món” depèn d’això.
Hi haurà professionals que inconscientment s’identifiquin amb el títol i intentin no defraudar a ningú. Com no acceptar aquesta mostra d’afecte? Però no són heroïnes ni herois. Es cansen, es desborden emocionalment, pateixen quan les seves condicions laborals empitjoren i, de vegades, poden culpabilitzar del seu malestar a un client o pacient quan es veuen sobrepassats pel estrès laboral. Perquè són humans i actuen com a tals.
I llavors, quan aparegui el comportament “humà”, que ho farà relativament aviat perquè el cos no està pensat per afrontar un estat d’emergència molt de temps, es convertiran en malvats a ulls dels qui van aplaudir a causa de dos fal•làcies de pensament. D’una banda l’efecte de “mala mare” i per un altre el pensament dicotòmic.
Ocasionalment arriben a la consulta pacients que se senten sobrepassats en la relació amb una persona significativa en la seva vida. De vegades és el marit, en altres és el cap o una companya de treball. Se senten envaïts, atacats, qüestionats i vulnerables. No obstant això expliquen avergonyits que en realitat l’altra persona no té males maneres, no és violenta ni agressiva. Simplement s’ha apropiat del seu espai i no saben com recuperar-lo. Molts d’aquests i aquestes pacients tenen bones habilitats de comunicació i manifesten que mai havien viscut una situació semblant amb altres persones.
Refereixen símptomes d’ansietat i depressió i en els casos més greus presenten indefensió apresa (la sensació de que no poden fer res per canviar l’estat de les coses). Tots coincideixen en un aspecte. Es culpen a si mateixos de no saber gestionar aquesta situació. El seu sofriment, per tant, és doble i la seva autoestima s’arrossega per terra. No entenen per què no són capaços de respondre a aquesta situació si, en realitat, l’altra persona “no els està fent res”.
Quan diuen que no els està fent res el que volen dir és que en cap moment els ha amenaçat amb atacar-los, sense entendre que la conducta d’aquestes persones és ja una agressió. I no ho entenen així perquè, com en tot, les paraules són importants i en lloc de dir d’algú que és agressiu diem que “té caràcter”. I, en la nostra societat, tenir caràcter és una qualitat positiva.
El tabac és la primera causa de mort evitable al món. La major part dels fumadors i fumadores manifesten en algun moment el seu desig de deixar-ho però el percentatge de qui ho aconsegueix encara segueix sent molt baix.
Deixar de fumar no és només una qüestió de “voler”. La nicotina és un dels compostos més addictius que coneixem. Quan s’està un temps sense fumar el cervell comença a enviar missatges cada vegada més urgents de que necessita la seva dosi. La persona es posa nerviosa, sent un malestar inespecífic i la seva atenció es centra en aconseguir una cigarreta o escapar d’aquest lloc tancat per poder encendre-la. Sap que una cigarreta li farà sentir-se bé de nou, encara que sigui per poc temps. I no és capaç de pensar en una altra cosa.
Fumar és una addicció.
I les addiccions són desordres complexos que no poden reduir-se a una qüestió de conducta. Fumar, una acció realitzada de manera quotidiana durant anys, queda associada a molts contextos, ens acompanya en aquells moments que no sabem què fer, ens dóna uns minuts de respir, ens tranquil•litza quan estem nerviosos i quan ens avorrim ens activa. Ens ha donat una identitat i complicitat amb altres persones. Som fumadors. Som fumadores.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.