El dol és un camí en el que hem d’aprendre, pas a pas, a reorganitzar la nostra vida sense la persona que hem perdut. Cadascú camina a diferent ritme perquè el camí no és igual per a tothom. La velocitat no importa. Però és fonamental avançar.
El repte més difícil és acostumar-nos a l’absència de l’ésser estimat. Per això després de la pèrdua sentim necessitat de tocar les seves coses, entrar a la seva habitació o olorar la seva roba. És com si poguéssim mantenir un trosset al nostre costat, com si evitéssim que marxi del tot.
Però el dol precisament implica deixar marxar. Eliminar qualsevol element que pugui fer-nos pensar que aquesta persona encara està entre nosaltres. Els armaris amb la seva roba han de ser buidats; la cadira del menjador ha de ser utilitzada per altres persones; la seva habitació ha de tenir un nou ús.
La “neteja” d’objectes personals durant el dol són moments especialment durs. És l’evidència de que, efectivament, aquesta persona ja no hi és. I, paradoxalment, aquesta constatació, “Ja no està”, és la que ens permet avançar després de la pèrdua.
Cada calaix ple de la seva roba, cada lloc de la casa reservat per a qui se’n va anar, cada habitació sense ús és una imatge que refresca el dolor cada dia i manté el record impedint que superem el dol. Quan mantenim aquests objectes més temps de l’adequat (o costums, com posar un plat a taula o preservar intocable un espai de la casa) alimentem la nostra aflicció i obliguem a que la nostra vida giri al voltant de qui ja no hi és. Just l’objectiu contrari a un dol sa.
I arribarà un dia que, sense pretendre-ho, aconseguiràs divertir-te, oblidar-te durant un dia sencer que ja no hi és, o comprar-te un vestit molt bonic i començaràs a sentir lleugers moments de felicitat. I aquests petits passos, normals i desitjables en un procés de dol, es convertiran en culpa quan vegis l’armari, la seva cadira o l’escriptori amb totes les seves coses.
Quan som joves no sabem què ens depararà el futur però sí que tenim unes expectatives sobre què ens agradaria aconseguir a la vida. Per a la majoria de les persones la dècada dels quaranta és el moment de fer balanç. Hem passat l’equador de la vida i ens plantegem si som on volem estar, si el nostre projecte vital és el que realment desitgem i si podem recuperar algun somni que un bon dia va quedar en un calaix.
Aquest balanç serà positiu si considerem que hem assolit les fites previstes o altres d’equivalents i començarem la nova etapa satisfets i, possiblement, prioritzant aspectes de la nostra vida més personals. És una crisi? No sempre. Però segur que hi ha un replantejament de prioritats. Ens queda la meitat de la vida, amb sort, i ara volem aprofitar-la perquè no sabem quan serà l’última vegada que puguem realitzar una activitat o un desig. Si sempre he volgut tocar el violí o hol faig ara o no tindrà molt sentit fer-ho més endavant quan les meves capacitats cognitives (l’atenció, la memòria) i físiques (vista, flexibilitat muscular) vagin disminuint.
Quan el balanç és negatiu s’uneix a la perspectiva del declivi físic la sensació de fracàs personal. No hem recorregut el camí programat i, el que és pitjor, possiblement ja no hi som a temps per aconseguir-ho. Vivim aquesta situació com una pèrdua i apareixen les emocions típiques del dol. Sentim tristesa pels somnis perduts. Sentim ràbia cap a nosaltres per no haver pres bones decisions o no haver estat a l’alçada. Aquesta ràbia pot estar dirigida cap a altres perquè els considerem responsables del nostre fracàs. Sentim por si la pèrdua d’objectius ens posa en una situació de vulnerabilitat futura que difícilment podrem ja corregir (no poder cotitzar prou anys per aconseguir una pensió per exemple).
La mort és un concepte que es costa molt relacionar amb els nens i les nenes. Tot i així, darrere de cada traspàs hi ha nets, netes, filles i fills que, precisament per la seva curta edat, necessiten ser acompanyats en aquests moments complexos i no deixar-los a banda a casa d’una veïna o una tieta.
El dol és el procés que ens ajuda a superar la pèrdua dels nostres éssers estimats. Als nens i nenes també. Els rituals funeraris, és a dir, la vetlla, el sepeli i el funeral compleixen fonamentalment dos objectius: assimilar la pèrdua i rebre el suport de l’entorn social. Si el menor es queda en casa de la cosina “per estalviar-li el tràngol” no tindrà l’oportunitat d’acomiadar-se per última vegada, ni de interioritzar la pèrdua ni se li legitimitza en el seu dolor.
El dol s’estructura en diverses fases i en els infants també hi son presents. No és fàcil identificar les emocions complexes associades a la mort en un nen o una nena però això no significa que no les sentin. Simplement posen en marxa diferents recursos que els ajuden a conviure amb un dolor massa fort per a ells.
Trobarem sovint dos estratègies. La negació i la distracció.
En la negació el nen o nena nega, com diu el seu nom, que la mort hagi succeït. En un adult seria una actitud preocupant però no en un petit. Necessiten més temps per entendre el que ha passat i opten per no creure-s’ho fins que s’hi troben més preparats.
La distracció és la capacitat de jugar o riure amb els amics a estones, oblidant completament el seu estat de dol. Son espais temporals que els donen un període de descans del seu malestar i és fàcil, doncs, veure’ls passar del plor al riure en pocs minuts de diferència.
Què podem fer per acompanyar un nen o nena a afrontar una mort propera?
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.