EL BULLYING NO ÉS COSA DE NENS
Que quelcom s’hagi fet de sempre no significa que estigui ben fet. Que els nens hagin aprofitat al llarg del temps una superioritat física i madurativa per fer mal al més dèbil del grup no vol dir que sigui “natural”.
Moltes vegades es focalitza la responsabilitat en la víctima. “Si t’enfrontessis a ell no et tornaria a passar” “Torna-t’hi i ja veuràs com la propera s’ho pensa”. El problema és que el nen o nena que és víctima no ho és per casualitat. Ho és perquè té un temperament que li dificulta els comportaments agressius.
És com si a un nen diabètic li diem “pensa-hi fort i fes que el teu pàncrees faci insulina”. Oi que no? Doncs un cervell que té un sistema que maximitza l’ansietat quan se sent assetjat no facilita que es respongui amb fermesa a una conducta agressiva. Simplement aquests nens i nenes no poden fer una altra cosa que la que fan. Protegir-se fins que passi la tempesta.
L’assetjament escolar es basa en la desigualtat i la víctima no té la capacitat de capgirar la situació. Quan es detecta un cas s’ha d’actuar, adults i menors. Sense minimitzar-lo. Perquè és més fàcil resoldre el problema quan acaba de començar que quan està instaurat. I perquè si l’agressor guanya perdem tots.