Després d’uns primers dies de desconcert per les imprevistes conseqüències del coronavirus s’ha donat pas a un altre tipus d’emocions com l’avorriment, l’ansietat o la tristesa. Quan algú expressa el seu malestar moltes persones responen que mentre els nostres avantpassats van lluitar en guerres a nosaltres només se’ns demana quedar-nos a casa i que no tenim dret a queixar-nos. Però aquesta comparació és tramposa. Quan ens passa alguna cosa no ho comparem amb la pitjor de les circumstàncies possibles. Qui rep un diagnòstic de càncer no pensa que hauria estat pitjor un ELA. Valorem el que ens passa en funció de les expectatives que teníem sobre la nostra vida. I quedar-nos a casa té moltes implicacions en aquestes expectatives. Esportistes que no poden entrenar, autònoms amb projectes que han de ajornar-se, malalts que es beneficiaven de caminar i que es van sentint cada dia pitjor físicament, adolescents que es quedaran sense un viatge de fi de curs per al qual han estat fent entrepans des de setembre…
Encara que altres persones i altres països tinguin problemes molt més greus que els nostres tenim dret a sentir-nos malament pel “sol” fet d’haver de quedar-nos a casa.
Dit això, és un exercici sa aprendre a fer una justa mesura de les coses ja que això ens permetrà una millor adaptació a les noves circumstàncies i trobar-hi el nostre sentit de la vida.
L’estat d’alarma generat per l’avanç de l’Covid-19 és una situació d’emergència. Amb totes les seves lletres. Per això és normal que et sentis desorientat, nerviosa, que tinguis por o que donis voltes per la casa sense ser capaç d’en recordar què era el que anaves a fer.
Són reaccions normals a una situació anormal.
Cada situació d’emergència té unes característiques diferents però davant elles el nostre objectiu sempre ha de ser el mateix: recuperar el control.
Durant uns dies les notícies sobre l’expansió de la malaltia s’agreujaven per hores i el nostre món va quedar cap per avall. I el nostre cap també. Els nens i nenes a casa, els que s’ho podien permetre teletreballant, un futur laboral incert i la por pels éssers estimats més vulnerables. La por de que morin, que no és poc.
En aquesta crisi hi ha tres àmbits de l’emergència i a cada individu l’afecten de manera diferent: 1) la protecció enfront de virus, 2) l’alteració del dia a dia i 3) la imminent crisi econòmica. Anem a veure què implica a efectes pràctics afrontar l’emergència.
1) La protecció enfront de virus: comprendre la situació i evitar el mal. Cadascú de nosaltres ens trobem en grups de risc diferents. Hi ha qui ha de treballar i exposar-se a ser contagiat, hi ha qui té una salut delicada i un contagi suposaria una amenaça a la vida important, hi ha qui viu amb persones vulnerables …
En aquest cas és essencial la informació per vies oficials. Què he de fer per reduir els meus riscos? Quines ajudes hi ha? Amb qui puc comptar en el meu entorn per rebre suport en cas que ho necessiti? Anticipa quines situacions són més probables que t’afectin i informa’t com has d’actuar davant d’elles
8 de març, dia de la dona treballadora. I entenem en aquest cas treballadora com a activitat remunerada, ja que la dona ha treballat per a la tribu des del principi del temps. Perquè a la dona treballar la deixen, el que incomoda és que el seu interès per créixer dins de el món laboral va en detriment de les hores que pot dedicar a la tribu. El que ella no fa o bé el supleix “l’altre” o es paga i quan s’ha hagut de pagar ens hem adonat que és molt car i que és una tasca molt dura.
Per la meva consulta han passat un nombre gens menyspreable de dones que a l’arribar a la maduresa miren on es troben i observen un lloc econòmicament inestable i una certa sensació de buit. Miren cap enrere i veuen un camí ple d’esforços, dies sense dormir i una lluita diària dedicada, per sobre de totes les coses, als altres. I en un moment donat es van preguntar “com he arribat jo fins aquí”.
La ruta de totes, de fet, ha estat força similar. Posem per cas a Míriam (cas i nom inventats) que als 26 anys decideix anar-se’n a viure amb la seva parella Sergi. Els inicis de la convivència són feliços i relativament fàcils. La cura de la casa no és exigent i els dos disposen de temps per gaudir d’un oci comú mentre posen en marxa les seves respectives carreres professionals. I un dia arriba la feliç notícia: seran mare i pare.
Els inicis de la maternitat són molt intensos. Som mamífers i no hi ha situació més evident d’aquest fet que la relació entre mare i nadó. L’amor que es gesta entre ells és físic i gairebé tangible. Que la cura inicial d’un nadó va a càrrec de la mare és indiscutible. Però la cura d’un nadó no ha de comportar la cura de la casa, ni anar a comprar, ni la decoració de la llar. I, no obstant això, “ja que et quedes a casa” és la mare qui acaba assumint una sèrie de tasques que són tangencials a ser mare i que impliquen la cura de TOTS els membres de la família a costa del seu propi temps. I és el moment en què els rols de gènere, si fins llavors no havien aparegut, irrompen en escena per quedar-se, si no hi posen remei entre els principals actors de la pel•lícula (mare i pare).
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.